Villena és una població castellana empeltada al País Valencià des del segle XIX, igual que la comarca d’Utiel-Requena. Però si en aquesta el vi li ha donat un cert renom, en aquella li l’ha donat l’aigua: l’escama que han mogut demanant-ne. El tennista Juan Carlos Ferrero, nascut a Villena, va ser un dels abanderats del PP en aquelles manifestacions d’Agua para para todos en què reclamaven, per solidaritat “nacional” diuen ells, l’aigua de l’Ebre i del Xúquer. Ell llauradors de Villena reclamen aigua per als seus camps perquè els seus aqüífers estan sobrexplotats. I l’alcaldesa de Villena acaba d'acudir a una reunió amb alcaldes del PP i els presidents de la Generalitat Valenciana i de Múrcia per tornar a reclamar aigua per als seus pobres camps assedegats. Però mireu que els llauradors (¿?) de Villena han venut a la multinacional Danone l’aigua que diuen que no tenen, i no per a fer iogurts, sinó per a embotellar-la i vendre-la. Quina barra! En eixe poble castellà qui no suma se n’ix. I la guinda: els del Grupo Municipal Verde de Villena –uns altres ecologistes de pa i meló, com els d’ICV– diuen que recolzen la planta embotelladora.

La notícia està sent comentada arreu:

Les universitats valencianes, a punt de fer fallida

El Consell els deu, segons els rectors, 891 milions d'euros, i ja no poden pagar els proveïdors

Zaplana feia xantatge a les universitats valencians. Camps també practica l’asfixia econòmica per extorsionar-les. Aquestes actuacions són impensables en un país democràtic. En un país democràtic els mitjans de comunicació els haurien tret a tota plana i amb titulars ben gossos, a aquesta colla d’acabases que governen el País Valencià. Però la majoria de mitjans de comunicació valencians, públics i privats, no gosen mossegar la mà de l’amo que, poc o molt, els alimenta. Es tanca el cercle viciós de la corrupció. I si antany el dictador de veu de pildorí es feia fotografiar i filmar inaugurant pantans, esglésies i valles-de-los-caídos, els actuals governants corruptes es fan fotografiar i filmar en costosos i inútils circuits de Fórmula 1, o posant ridículs i caríssims barrets a les places de bous, com ara a la de Xàtiva, que ens ha costat un ull de la cara i encara està per acabar, i ben aviat a la de València.

Tot plegat confirma quina mena de sistema polític s’ha implantat al País Valencià: LA CORRUPCIÓ.

Prenc de la web de l’AELC aquesta notícia:

Catalunya nord, fragmentada culturalment de la resta del país

Existeix un món cultural català a Catalunya nord, però aquesta vitalitat no arriba als altres pols de cultura del país. Aquesta 'fragmentació' i 'incomunicació' va centrar la taula rodona celebrada a Perpinyà per cloure els trenta anys de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). El president, Guillem-Jordi Graells, va lamentar les dificultats que tenen els escriptors del nord per difondre els seus productes editorials, i també la manca de contacte entre autors.

Ho he afirmat moltes vegades ací, i no m’estaré d’afirmar-ho una vegada més que la literatura catalana se n’ha anat a orri. Existeix la catalunyesa, la valenciana, la baleàrica, fins i tot l’andorrana i tantes com caldrà per a evitar conflictes. No existeix la literatura catalana afirmada des de la consciència unitària. El procés atomitzador és imparable.

Això de posar a fer de consellers polítics sense experiència ni coneixements en la matèria de què són responsables és una temeritat, i una falta de respecte. Mireu com ara el cas d’Ernest Maragall. Intenta privatitzar la gestió dels centres públics a la manera d’un conseller ultraliberal, i els treballadors i treballadores de l’ensenyament li munten una vaga. Fre i marxa arrere. Ara diu que vol suprimir el batxillerat nocturn, una idea pròpia, com l’anterior, d’un conseller de dreta rància i dura. Els afectats, treballadors i treballadores de l’ensenyament i estudiants, que en la pràctica totalitat són persones de classe treballadora que busquen millorar la seua formació, també han plantat cara al conseller Maragall. Tal com s’han posat les coses, per decència política, Maragall hauria de dimitir. O el president Montilla hauria de cessar-lo i bandejar els seus invents. Llevat, és clar, que el que pretenga Montilla siga esquerdar el sistema públic d’ensenyament, i per tant done ple suport a les escomeses de Maragall.

Alerta Solidària ha difòs aquesta fotografia, presa a Alacant durant la darrera manifestació del 25 d’Abril, en la que es veu un individu amb una pistola, i segons que diuen està presa en el moment en què a prop del seu balcó abanderat passava la manifestació.

Si aquesta foto l’hagueren presa al costat d’una bandera basca o catalana, hauria estat portada immediata de tots els periòdics de l’Espanya Nacional i de tots els noticiaris audiovisuals. La de bromera que hauria provocat entre tertulians espanyols: “¡Un terrorista vasco amenaza com un arma a pacíficos manifestantes españoles!”, O bé: “¡Un terrorista catalán amenaza com un arma a pacíficos manifestantes españoles!”. A hores d’ara el pistoler estaria detingut i a disposició judicial sota l’acusació de terrorisme.

Però en la foto presa a Alacant el pistoler amenaça des d’un blacó on hi ha una bandera constitucional espanyola, en nom de les essències de la qual devia brandar aqueixa pistola perquè fóra ben vista pels manifestants.

Aquest pistoler continua en llibertat i no ha alçat les ires democràtiques de ningú. Potser perquè els espanyols, per naturalesa genètico-política, pateixen excès d’ira i dèficit de democràcia. Aqueixa bandera espanyola ha atorgat impunitat al pistoler de la foto. Empara la seua amenaça. La justícia espanyola no actuarà contra ell. És la mateixa primmirada justícia que, en canvi, sí que actua contra Franki.

Aquesta és la democràcia dels espanyols, els de dreta i els d’esquerra. Quan la violència és perpetrada pels seus, callen i els encobreixen. Si nosaltres protestem, a la garjola. Això és Espanya. La del PP i la del PSOE.

A tot açò: els “nostres” demòcrates, què hi diuen?

L’adéu de Zaplana a la política està provocant algunes mostres d’alegria. Alegria incomprensible. Zaplana s’ha retirat a viure de sangonera a cals seus amics de Telefónica. Quan va morir Franco, tothom va obrir ampolles de cava i va fer festa. Però el dictador havia mort al llit i fent testament polític, testament que encara patim avui dia. Cal tenir en compte que Zaplana ha fet una retirada estratègica, i potser tornarà a la política. L’única possibilitat que ens donaria una alegria vertadera seria veure’l entrar a la presó, amb sentència ferma. Llavors es destruïria el “mite” del Zaplana triomfador per donar pas al retrat verídic del Zaplana corrupte. De moment, Zapalana viurà de gorra a compte dels clients de Telefónica de España S.A. I com viurà com un rei, continuarà gastant i triomfant i rient-se de nosaltres. Val la pena esperar per veure si tenim sort i riem els últims.

L’afer del transvasament ha tornat a mostrar les contradiccions d’Esquerra. Ja va passar amb el referèndum per l’Estatut: la direcció pensava i votava una cosa, i la militància pensava i en votava una altra. I les dues darreres cites electorals han posat de manifest el desacord profund que hi ha entre l’electorat que havia posat Esquerra ben amunt, i que ha anat retirant-li bona part del crèdit, de la confiança.

Amb el transvasament, Esquerra torna a convulsionar-se, i pren mal amb la baixa del partit de l’alcalde d’Ulldecona, que no ha consentit que els seus dirigents el deixaren amb el cul a l’aire.

Llegint les opinions del partit italià Sinistra Crítica, hi trobe que diferencien entre l’esquerra de govern i l’esquerra de lluita. Trobe que aquests conceptes, que no crec que calga perfilar, ajuden a entendre el daltabaix d’Esquerra: han actuat com una esquerra de govern i no ha volgut entendre que l’havien votada perquè es pensaven que era una esquerra de lluita (lluita per la igualdat social i la independència nacional).

No sé si a hores d’ara serà possible encara recuperar el crèdit perdut. Però el que em sembla evident és que els dirigents d’Esquerra hauran de decidir ben aviat, per no continuar sangant crèdit, si la seua lleialtat està amb el seu electorat o amb al govern de Montilla. Com més tarden a prendre la decisió, entre una Esquerra de govern o una Esquerra de lluita, Esquerra tindrà menys capacitat de recuperació, i tardarà molt a tornar a ser l’esperança que alguns es pensaren que era.

Coneixem el pardal, i coneixem l’empresa i els qui se la repartiren. Així doncs, quan Zaplana entre per primera vegada –i totes les següents– a la seu de Telefónica com a nou delegat per a Europa, s’aturarà davant la porta i dirà les paraules secretes: Obre’t, Sèsam!

Demà dimarts, a la Fira del Libre de València, Vicent Penya presentarà la reedició d’Els somnis possibles. L’acte serà a les 19’30 hores a la Sala Museu 2. En farà la presentació Gemma Pasqual. El llibre l’ha publicat Brosquil. El pròleg de la primera edició el va fer Josep Vicent Frechina, i jo he fet el de la segona.

Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) ha publicat les novel·les: Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005). La seua producció poètica comprèn els títols següents: Desig de terra (1998), Sense un punt de record (1998), De la casa estant (1999), El joc (2002) i El buit (2006). És autor, a més, d’alguns llibres de literatura infantil i juvenil i del recull d’articles L’altura i les circumstàncies (2007).

Vora les tres de la matinada eixírem dels Salons Reina. S’havia acabat l’acte del III Premi de l'Associació d'Amics de la Costera, que enguany se li ha atorgat a Pep Gimeno, Botifarra. Més de dues-cents persones omplien de gom a gom el saló, ben arrimats a les taules. Hi havia molts amics i coneguts, entre els quals molta gent del món polític xativí, amb les excepcions previsibles. Hi havia Paco Muñoz, que va pujar a l’escenari i ens va regalar un parell de cançons. El sopar vam devorar-lo rapidets. Passades les postres i el cafè, devia ser vora la una de la matinada, Clara Vercher va pujar a l’escenari pert conduir l’acte de lliurament. Em va donar pas tot seguit, i vaig llegir unes paraules:

…Dic que fa molts anys d’això, perquè en portes un costal a l’esquena, d’anar cantant, sobretot al ras, per places i carrers. Com ha dit Feliu Ventura, parlant de tu, “el cant popular ha sobreviscut de cacaus i tramussos molt de temps”. Sort tenim que no els has avorrit. Ets exemple de tenacitat, però sobretot de devoció per un país, per una gent, per una cultura popular que amb tu torna a demostrar-se que és art i s’escriu amb majúscules. Més i tot: la teua veu és l’expressió ancestral d’un poble que es resisteix a ser exterminat, a ser oblidat en els pous negres de la renúncia i la desmemòria. Quan tu cantes, Pep, ens recordes qui som, d’on venim, quines són les nostres paraules, en quins màrgens hem espentolat els pantalons, en quins carrers hem jugat a capitulet, en quines eretes hem regolat la mona... Quan tu cantes ens ajudes a traure pit i a alçar el cap, a ressorgir d’entre les cendres, i socarrats i tot –o sobretot per ser socarrats–, negres com un tió de tanta flama –tres-cents anys de flames–, ens fas reviscolar i seguir avant.

Sé que parle en nom de molta gent, de molts que aquesta nit estan ací, i de molts altres que haurien volgut estar, i en nom de tots ells t’he de donar les gràcies, Pep. Tu diràs que no, que no calen, que ho fas i ho has fet sempre pel gust de cantar, i també –perquè ho has dit– amb l’esperança que de la mateixa manera que tu has après de tanta gent, tot això que tu has salvat no s’acabe amb tu i que les cançons tornen a anar de gola en gola, com ha de ser, i que no s’apaguen mai. Gràcies a tu, tenim un grapat d’himnes per cantar en companyia. Amb la teua veu, Pep, ens ha donat una mica més d’esperança en el futur. Per tot això, que no és poca cosa, gràcies.

Tot seguit, Ximo Corts, President de l’Associació Amics de la Costera, va enumerar un llarg llistat de mèrits que feien de Pep mereixedor del premi que li havien concedit, i sobretot de l’admiració i l’estima de la gent d’Aixàtiva i de tota la redor, que és molta redor. Li lliuraren el premi, una escultura de Manuel Boix, i Pep ens va adreçar unes paraules. Com que no és home de discursos, prompte va pujar la seua rondalla (Emili, et trobàrem a faltar) i la seua inseparable Lola, la de la Torre, trenta anys acompanyant-lo. Un moment emotiu: quan la filla de Pep va pujar a l’escenari i li va dedicar una cançó. A la tercera o quarta interpretació, una breu interrupció per llegir el post que li ha dedicat Feliu Ventura al seu blog: Enhorabona "Boti". Més tard va ser quan va pujar Paco Muñoz a l’escenari. I així, de cançó en cançó, totes ben conegudes, i per això corejades, i també ballades, que sempre hi ha mitja dotzena de balladors i balladores que necessiten l’aire per posar-se en rogle… I això: vora un quart per a les tres començàvem a passar mentre Toni Marzal rematava la sèrie fotogràfica. Eixíem contents com uns gínjols, pagats i satisfets d’haver tornat a escoltar, una vegada més, la veu immensa de Pep Botifarra.

Encara hi ha qui es pensa que l’AVL és una entitat seriosa i no un club de volantiners. Ahir aparegueren els titulars: L'Acadèmia Valenciana de la Llengua torna a avalar la unitat de la llengua. Com diria el Wyoming al començament de l’Intermedio: Ja coneixen les notícies, ara els contarem la veritat. La notícia, ahir, i avui “la veritat”: La definición de valenciano tardará más de dos años en ser oficial. Dos anys! Dos anys, això sí, cobrant els acadèmics encarregats de la filigrana a raó de 9 quilos dels d’abans, o siga 18 quilos per barba costarà la definició de “valencià”. Tan barat com els eixiria si copiaven la definició de l’IEC o, si són maniosos, la de la RAE. De bades. I amb aval científic.

Hi ha notícies “destacades” que no entenc, com ara aquesta de Vilaweb: L'Acadèmia Valenciana de la Llengua torna a avalar la unitat de la llengua.

Quina importància té, des del punt científic i periodístic, l’opinió de l’AVL? La notícia vindria a ser com ara aquesta altra: L’Acadèmia Marciana de les Ciències torna a avalar que la Terra no és quadrada. La meitat dels acadèmics de l’AVL, com les persones de compte i raó saben, tenen una competència lingüística tan minsa en la llengua en la que són autoritat que si s’examinaren en qualsevol examen d’ESO suspendrien l’assignatura. No entenc, doncs, quin aval poden donar a res que siga científic, lingüístic. Si de cas poden avalar algunes hipoteques amigues, perquè amb els jornalassos que els paguen cobren i triomfen.

Amb les no-sé-quantes- sentències jurídiques avalant la unitat del català, ha canviat l’actitud del PP? I cada vegada que algú ha enarborat aquestes ambigües sentències de l’AVL als del PP, han rectificat el seu discurs i la seua política secessionista? A l’AVL no li fan cas ni els que se la inventaren. Només li fan cas aquells que més haurien d’oposar-se a la seua existència, que ja és paradoxa. I si no oposar-s’hi, almenys ignorar els seus volantins.

Mentrestant, les versions diferenciades de català i valencià proliferen com una pesta, els llibres també es cataloguen diferenciadament, la consciència unitària a tot arreu s’esvaeix… I no se n’analitzen les causes. No es fa autocrítica ni es revisen decisions. La consigna és callar i engolir. No crear conflictes, fins a morir del tot sense moure pols ni remolí, dòcilment, assenyadament.

No sé com és que encara alguns es pregunten per què sempre perdem per golejada.

PS: Sobre l'actitud del PP, que no canvia per més dictàmens que faça l'AVL, els tribunals o el papa de Roma, us deixe aquest apunt d'en Vicent Galduf:

Canal 9 renuncià a doblar els dibuixos animats amb TV3 tot i que la catalana pagava el 90% del cost

Avui, Dia de Sant Jordi, no compraré cap llibre. Ja en compre prou durant l’any. Per a mi i per a regalar. De nous i de vells. Però com que avui estic sense feina, diguem que celebraré, d’una manera o altra, la tradició. Al meu caparrutxo. Avui, vora la finestra, rellegiré un llibre sense pressa, com si m’haguera engolit la veu, murmurant les paraules com una lletania, talment l’home de fe que reobre un llibre sagrat i recita els evangelis… Avui, dic, rellegiré –ja tinc el llibre a la vora– La petita ciutat on es va aturar el temps, de Hrabal. I acompanyaré la lectura amb un parell de cerveses. Pilsen, és clar.

No es cansen de dir-nos-ho, martellet i martellet, que les centrals nuclears són segures. I mireu què ha passat a Ascó: radioactivitat i mentides. Ara tot són excuses de mal pagador i promeses de millorar els plans d’emergència. Fins a la propera. Caldera vella, bony o forat. A Confrents també hi ha hagut alguna incidència. Però, és clar, ens assabentem del que volen o del que no poden amagar. Fet i fet, a Ascó han fet pública la cosa quan sabien que havia transcendit, del contrari no ens n’hagueren dit ni pruna. Tot això de la seguretat de les centrals nuclears és pura propaganda. Vivim al costat de bombes atòmiques, que potser no petaran com Txernòbil (o potser sí) però de segur que en mataran uns quants “tasseta a tasseta” de contaminació radioactiva.

Pels anys vuitanta, a Xàtiva encara venien als metges especialistes gent de la Vall d’Aiora. Estant al bar Olímpic, a la vora de l’ambulatori, vaig escoltar la conversació de dues dones de Cofrents que es lamentaven de la quantitat de gent jove que moria de càncer des que la central s’havia posat en funcionament.

Caldria tancar totes les centrals nuclears, perquè són causa de morts i malalties i perquè poden provocar un desastre irreparable com el de Txernòbil. La seguretat de les centrals nuclears, com acabem de comprovar, és una pura propaganda. Sabem això d’ara, però sospitem que han callat molts altres incidents, potser més greus.

En qualsevol cas, ens trobem en el cas de sempre: que preval el benefici econòmic de les empreses elèctriques per damunt de la salut i la seguretat de les persones.

Si tinguérem polítics com cal, i no politicaires i galls de garbera, ja s’haurien pres mesures importants d’estalvi energètic per no haver de dependre tant d’aquestes perilloses factories elèctriques. Ja n’hi ha prou d’aquesta moda d’il·luminar els campanars tota la nit, serres i castells, aparadors de botigues, carreteres, polígons industrials i carrers que a les tres de la matinada, buits i solitaris com cementeris, semblen l’enlluernador carrer Sueca de València en falles. Un malbaratament de llum irresponsable que, de més a més, es paga a càrrec dels pressupostos públics dels ajuntaments. És a dir, factures desorbitades de consum elèctric l’import de les quals podria destinar-se a atendre moltes necessitats públiques.

Però manen les empreses i els inversors, i els polítics els fan de còmplices o de majordoms, segons el partit. I nosaltres a la intempèrie, a mercè de les partícules radioactives fugides i en suspensió i enganyats com a caragols amb cantarelles de propaganda indecent.

Segons dades de la diputada Mònica Oltra (Compromís), el País Valencià perd aigua equivalent a dos transvasaments, entre la depurada que no es reutilitza i les pèrdues en la xarxa d’abastiment. Dos transvasaments! I no només estan punxa que punxa que volen l’aigua de l’Ebre, damunt estan fent el transvasament Xúquer-Vinalopó, que ens costa un colló de mico, per portar aigua depurada des de l’Assut de Marquesa fins a les vinyes del Vinalopó (bo: ja sabem que aquestes grosses canonades no portaran ni mica d’aigua depurada a les vinyes del Vinalopó, però n’hi ha que s’ho creu, animalet de déu!).

Quina colla de mangantes: malbaraten l’aigua i els diners públics i no passa res! I damunt, el parlament europeu dóna suport a les desbaratades propostes hídriques de Paco Camps de Golf. No tenen vergonya ni la coneixen.

Diu la notícia de Vilaweb que ERC assistirà a la manifestació contra el transvasament de l’Ebre, tot i haver donat suport al decret-llei que el permet. No es pot anar a missa i revoltejar, nadar i guardar la roba…