Aquest mes de maig, el crític literari i poeta Manel Ollé ha obert el bloc literari 'Mirall negre', en què es poden llegir alguns poemes inèdits seus. Segons que ha explicat a VilaWeb: 'En principi en aquest bloc (que té el mateix títol que el llibre de poesia que vaig publicar el 2002 a Proa/Moll), només hi publicaré poesia, tant de pròpia com la que vagi traduint (del xinès), allò que vagi escrivint i que em sembli rellegible de les coses que fins ara havia escrit i publicat en llibres i revistes.' Continua Ollé: 'La periodicitat del bloc és ara com ara incerta, però en la mesura que treballo en part a partir de materials existents i traduccions, em plantejo una periodicitat més o menys setmanal, com a mínim durant uns quants mesos.' El bloc 'Mirall negre' no accepta comentaris. 'No em considero gens un 'poeta' sinó algú que fa o tradueix poesia de tan en tant. I publicar poemes a la xarxa no és cap intent de banalitzar els poemes, sinó de fer-ne una difusió dessacralitzada i probablement més àmplia i eficaç que no la del, avui per avui, molt complicat i minoritari circuit del llibre de poesia, gairebé del tot dependent dels premis.' Manel Ollé (Barcelona, 1962) ha publicat fins ara dos llibres de poesia: 'De bandera liberiana' (Columna, 1994) i 'Mirall negre' (Premi Joan Alcover - Ciutat de Mallorca de poesia, publicat en una doble edició per Moll i Proa). Combats singulars El darrer treball publicat per Manel Ollé, 'Combats singulars' (Quaderns Crema), és una antologia del conte català contemporani. Ollé n'ha fet la tria, el pròleg i la presentació dels disset autors que la conformen (Josep M. Fonalleras, Gabriel Galmés, Pere Guixà, Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Empar Moliner, Imma Monsó, Quim Monzó, Vicenç Pagès Jordà, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Sebastià Perelló, Ponç Puigdevall, Jordi Puntí, Toni Sala, Francesc Serés i Màrius Serra). Aquest projecte s'havia de publicar en català a Quaderns Crema i en alemany a Suhrkamp Verlag, que el volia fer coincidir amb la Fira del Llibre de Frankfurt, on l'any passat la cultura catalana en va ser la convidada d'honor. Finalment, l'edició en alemany no va sortir, però sí que va aparèixer la catalana, la tardor de l'any passat. 'El pròleg, explica Manel Ollé, em va costar molt perquè pretenia ser tan llegidora a Alemanya com aquí. Per això també parlo del paper social de la literatura, de la seva marginació-instrumentalització política, de la seva legibilitat internacional...'. Escriu al pròleg: '...no espereu trobar-hi gaire res més que un manat de ficcions fascinants i colpidores amb textures, mapes genètics i coloracions singulars. (...) Hi conviuen amb comoditat escriptors de generacions diferents. La majoria dels contes aplegats aquí s'han publicat durant la darrera dècada, però són la mostra ja madura d'un procés creatiu que arrenca de final dels anys setanta del segle XX. (...) Un dels trets que defineix el conjunt dels escriptors reunits en aquesta antologia és l'escassa tendència al gregarisme, la singularitat individual de cadascuna de les seves apostes estètiques: ningú no ha sentit la necessitat d'aixoplugar-se sota plataformes generacionals, etiquetes ni manifestos grupusculars. (...) un altre tret definidor és el de practicar una literatura de gran ambició. (...) Disset relats que es defensen sols en la seva lluita i que en conjunt tracen les coordenades d'un panorama narratiu plural i fecund que val la pena de transitar.' Vegeu-ne el pròleg sencer. M. S.

El narrador i crític literari Robert Saladrigas (Barcelona, 1940) publica una nova novel·la, 'L'altre' (La Magrana), on reflexiona sobre la fragilitat de l'existència. El protagonista de 'L'altre' és un home de quaranta anys, amb una bona feina, un sou alt, un apartament luxós i confortable... Però un incident del tot insubstancial desencadenarà un seguit d'episodis que faran trontollar la seva vida fins a límits insospitats. La novel·la arriba a les llibreries aquesta setmana. VilaWeb us n'ofereix un avançament en pdf.

La Fundació Palau de Caldes d'Estrac, dedicada a la figura i l'obra de Josep Palau i Fabre, que es va morir al febrer, celebra el cinquè aniversari. Ho fa amb l'exposició 'La col·lecció creix', que inclou la sèrie 'Estimat Palau', amb obres de Joan Fontcuberta, Luís Gordillo, Antoni Llena, Antoni Muntadas, Carlos Pazos, Perejaume i Antoni Tàpies. A les sis de la tarda, es farà l'espectacle 'Em dic Erik Satie, com tothom' a càrrec de Quim Lecina. (Consulteu el programa d'actes en pdf).Noves adquisicions 'La col·lecció creix. Noves incorporacions al fons d'art 2003-2008' presenta les noves adquisicions de la Fundació. Són obres que Palau i Fabre va comprar després de la inauguració o que cedí posteriorment, i de les obres que la Fundació ha rebut fruit de les donacions d'amics i coneguts. Per commemorar el cinquè aniversari, al llarg del mes de maig es projectarà el vídeo de l'obra teatral 'Don Juan. Príncipe de las Tinieblas' de Palau i Fabre, que es va estrenar fa pocs mesos al Teatro Real Español de Madrid, sota la direcció d'Hermann Bonnín; la conferència 'Palau estudiós de Picasso' a càrrec del crític d'art Arnau Puig, i la presentació dels llibres de Palau i Fabre 'Picasso a vol d'ocell' i 'El Guernika de Picasso'.

Fa un parell d'any, Jordi Valls i Lluís Calvo eren dos poetes que es coneixien i tenien un dinar pendent. Avui són dos amics, amb un llibre-experiment, 'Última oda a Barcelona' (La Garúa), escrit a quatre mans i amb una experiència de llargues caminades per la vida i pel paisatge dels marges de la ciutat. Jordi Valls ha explicat el projecte a VilaWeb.'Amb en Lluís Calvo ens coneixíem i teníem pendent un dinar de feia temps. Finalment vam dinar plegats i parlant ens vam entusiasmar amb la idea de fer un llibre-experiment. Llavors vam començar a enviar-nos emails on anàvem filant el que seria la base del projecte. De primer era ben senzill: volíem caminar pels voltants de Barcelona, sense que això comportés cap poema. Però a base de parlar, vam decidir que sí que podríem arribar al poema. La primera caminada la vam fer pel barri del Fondo.' 'El llibre és una mena de retrat de la Barcelona metropolitana i una mena de viatge inconscient. Perquè no vam planificar d'entrada on aniríem. Va ser sense voler-ho. Després del barri del Fondo vam pensar que potser hauríem de caminar per l'altra punta, i vam anar a Mercabarna (del Prat de Llobregat a Sant Cosme). El que teníem clar és que havíem de jugar amb desavantatge, visitar allò no conegut.' Salvat-Papasseit anti-wagnerià 'De cada caminada en fèiem un poema cadascun, ens el passàvem i fèiem una mena de muntatge cinematogràfic. No ens va costar treballar a quatre mans, trobar el punt mig. Perquè era un repte i ens marcava l'experimentació. I hem vist més el valor del conjunt que el fet individual. I ha estat una lliçó d'humanitat per a tots dos. De vegades ens increpem l'un a l'altre en el poema, perquè no volem donar lliçons de res. El títol ja és una ironia.' 'Hem visitat el barri del Poblenou, amb el port i fins al Far del Morrot. Hem passejat pel cementiri de Montjuïc, buscant la tomba de Joan Salvat-Papasseit, que ens va costar una mica de trobar. Curiosament es troba ben a prop de la tomba d'en Josep M. Folch i Torres i de la tomba del tenor Viñas, que té un mausoleu molt wagnerià. I vam jugar amb les ironies del destí, perquè Papasseit detestava l'òpera de Wagner. També vam anar a la presó Model. Vam fer un intercanvi: visitar la presó a canvi d'una lectura poètica. Ens va impactar molt. Va ser una de les experiències que ens va costar més d'escriure.' Com si fóssim invisibles 'En tot moment la nostra voluntat era la d'observar, aprendre sobre allò vist i no jutjar-ho, expressar la nostra commoció com a poetes. També hem fet un elogi del circ a Torre Baró i Ciutat Meridiana, i una paròdia sobre el teatre, citant Ricard Salvat i el seu treball sobre la dramatúrgia de Salvador Espriu. En tot el llibre hi apareixen poetes: Feliu Formosa al Poblenou, Màrius Sampere al camí del Fondo, Laia Noguera... Un fet curiós és que vam entrar a tot arreu com si fóssim invisibles.' I quina Barcelona han descobert? 'Tots dos hem observat que la realitat de Barcelona està molt atomitzada. La Barcelona real no es troba al centre, sinó que la fa la gent que va al centre a treballar i viu a la perifèria. Ens hem trobat amb la realitat de la immigració, i que encara existeixen les estructures de ciutat dels anys setanta. És una sensació estranya. Els grups cohabiten en una ciutat molt dividida i gens cohesionada. Hi ha molts centres de la ciutat, però es troben a la perifèria.' M. S.

Fa dos anys l'Arc de Berà (amb una participació del 33%) i divuit accionistes més van constituir ArcLogi, una empresa de logística dedicada a la prestació de serveis especialitzats per al sector del llibre, sobretot de custòdia i de gestió d'estocs. Ara ArcLogi ha inaugurat a Gualba una nau automatitzada, de 3.200 metres quadrats, amb capacitat per a més de sis milions de llibres. La nau ha costat 4.300.000 euros, i l'ICIC n'ha aportats 600.000 amb una subvenció reintegrable.Una empresa de futur La logística (distribució i emmagatzematge) és un dels aspectes del sector del llibre que més es transformarà aquestes dècades vinents. L'Arc de Berà, una distribuïdora històrica de llibres en català, ha volgut prendre posicions en aquest domini per compensar la crisi que ha sofert aquests últims anys, ocasionada per la concentració editorial catalana (la creació del Grup 62 i de la seva distribuïdora Àgora). Així ho va avançar a VilaWeb Joaquim Ensesa, director general, el gener d'enguany. El secretari de Cultura, Eduard Voltas, ha assistit a la inauguració de la nau. Voltas ha assegurat que el Departament de Cultura de la Generalitat havia volgut donar suport a aquest projecte perquè era conscient que els processos de concentració editorial havien sacsejat l'Arc de Berà, 'una empresa estratègica per al sector del llibre català'. Segons Voltas, el sector necessita els serveis d'ArcLogi i els notarà. 'Hem de contribuir a la viabilitat de l'empresa, perquè l'editor petit i mitjà ha de tenir garantida la distribució dels seus títols, feina que avui fa possible l'Arc de Berà.' Actualment l'Arc de Berà distribueix uns 140 segells, sobretot d'editorials petites. Joaquim Ensesa ha explicat que ArcLogi prestaria servei a tota editorial que li'n sol·licités, no solament a les que l'Arc de Berà distribueix. L'organització d'ArcLogi també permet a les editorials de gestionar directament els moviments dels llibres que hi tenen custodiats via internet. Alguns dels primers clients són segells com Cossetània, Gustau Gili, Cromosoma i una vintena més (algun segell del Grup 62). Segons Ensesa, com més va més, les editorials necessitaran externalitzar l'emmagatzematge dels seus llibres: 'Els catàlegs de les editorials cada vegada són més llargs, i nosaltres sols movem unes 1.400 novetats l'any. Hi ha llibres que no es venen bé i que es converteixen en grans embalums que destorben. A més, externalitzant aquest servei les empreses guanyen agilitat i eficàcia.' En aquests termes s'ha explicat el gerent de Cossetània, Jordi Farré: 'Nosaltres ara tenim un catàleg de sis-cents títols, i va arribar un moment que no hi cabíem i havíem de pensar a llogar o a comprar un nou magatzem. Això ens era un gros maldecap, perquè, als editors, ens costa de gestionar un magatzem: això vol dir una persona que se n'encarregui...' Per Farré és important una bona logística en molts àmbits: en el servei a les llibreries, en el servei de magatzem, en el de premsa, en el de trameses urgents, en el de col·locació de faixes...I Ensesa ha explicat que, aquests darrers dos anys, el servei de magatzem havia constituït el 44% del total de serveis prestats. A la presentació de la nau d'ArcLogi hi havia una cinquantena de persones, entre les quals Montse Ayats, directora editorial d'Eumo, que es fa distribuir els llibres per l'Arc de Berà. Ayats ha explicat a VilaWeb que de moment no comptaven aprofitar el servei d'ArcLogi: 'La idea està molt bé, però Eumo té una trajectòria de trenta anys, i disposa d'un magatzem a prop de l'editorial, amb una persona en plantilla... De moment continuarem així, encara que ens anem reorganitzant de mica en mica. Però ara mateix allò que ens interessa més és la comercialització, com arribar a les llibreries.' M. S.

Antoni Comas, president del Gremi d'Editors de Catalunya, ha dit a VilaWeb que el final del Saló del Llibre de Barcelona no era ni un fracàs ni una decepció. I que, per tant, encara que sigui el màxim càrrec del Saló, no se li ha acudit de deixar la presidència del gremi. Per Comas, la manca de l'èxit necessari per a continuar organitzant el Saló del Llibre s'explica per dues raons: perquè no s'ha aconseguit la unanimitat del sector editorial i perquè no han disposat de totes les eines de màrqueting per a promoure'l.El diari El País va avançar la notícia del final del Saló del Llibre. Segons el diari, el tancament és motivat perquè ni el sector editorial ni el públic no l'han acollit gaire favorablement. Sobre la manca d'unanimitat, Comas argumenta: 'Participar en un Saló és molt car per a una editorial. Si hi afegim els incomptables esdeveniments literaris que s'organitzen, i tan seguits...' De totes maneres, 'Hem de ser conscients que a Catalunya ja tenim la gran fira del llibre, que es diu Sant Jordi, per la promoció i participació de tot el sector.' I continua: 'Al costat del Sant Jordi volíem una segona polarització de promoció del llibre, de foment de la lectura, i de rendibilitat empresarial. Per això es va pensar en el Saló del Llibre. Però sota la condició que després dels tres primers consecutius faríem una reflexió i una anàlisi. Ho hem fet i hem decidit que en aquestes condicions (de manca d'unanimitat i de màrqueting) ens estimàvem més de posar-hi un final. Hauríem pogut continuar-lo, perquè, a la tercera tongada, hi van participar 143 segells i 75.000 visitants, xifres que no eren desastroses. Però aspirem a una cosa més sòlida. De fet, fa un any i mig que pensem en un projecte nou, que ja farem públic més endavant.' El Saló del Llibre de Barcelona va obrir per primera vegada l'any 2005, al Palau 1 del firal de Montjuïc. Calgué superar molts anys de desacords i de negociacions entre editors i llibreters fins a fer-lo possible. El Saló substituïa l'antiga Fira del Llibre, que es feia al passeig de Gràcia i que havia entrat en crisi. L'any passat va organitzar el Saló del Llibre la Fundació el Llibre, presidida per Antoni Comas, en què hi havia representats el Gremi d'Editors, de Llibreters i de distribuïdors i l'empresa promotora de l'esdeveniment. M. S.

Carles Santos(1938) ha creat l'obra Brossalobrossotdebrossat a partir dels textos de Joan Brossa (1919-1998). La peça arriba avui al Teatre Lliure de Barcelona després d'haver-se estrenat al Teatre de Salt. En aquesta entrevista Santos parla de l'obra i de l'amistat que l'unia amb el poeta, qui va ser el padrí de la seva boda i de qui en reivindica la radicalitat, enfront dels qui el volen suavitar. També us oferim un fragment de l'obra.

L'il·lustrador Juanjo Sáez ha portat sis poemes al llenguatge del 'còmic', els quals s'exposaran als combois del metro de Barcelona la setmana que ve. Aquest és el primer signe de Barcelona Poesia, del 14 al 21 de maig. Ara, el centenar de propostes programades enguany serviran per homenatjar Agustí Bartra, Mercè Rodoreda i Cesare Pavese (tots nascuts fa cent anys), Maria-Mercè Marçal (morta en fa deu) i Vicent A. Estellés. També hi haurà un combat de glossadors; barreja de poesia i dansa, música, teatre, ciència i audiovisual, com podeu comprovar al programa.Poemes al metro El dibuixant Juanjo Sáez ha convertit en 'còmic' poemes de sis autors: Anna Aguilar-Amat, Enric Casasses, Manuel Forcano, Dionisio Cañas, José Corredor-Mateos i Cristina Peri Rossi. Aquests poemes-'comic' s'exposaran a sis trens nous del metro de les línies L2, L3, L4 i L5. Això de portar poemes al metro ja es va fer durant tres anys, però es va deixar estar, i ara s'hi torna. La selecció, feta pel poeta Gabriel Panyella, inclou poemes que parlen de l'amor, del desig, del plaer i de la vida. Per Juanjo Sáez, la idea ha estat fàcil de dur a terme. 'De fet, diu, abans del projecte ja em semblava que poesia i 'còmic' havien de funcionar bé. He volgut jugar a seduir el viatger, perquè comenci a llegir sense saber d'entrada que llegeix un poema.' Homenatges En ple Any Rodoreda Barcelona Poesia dedicarà un espai als versos de Mercè Rodoreda i a les primeres traduccions fetes al basc, gallec i castellà. Però també tindrà ben present el centenari del naixement d'Agustí Bartra: encara que molts lectors el vinculin amb Terrassa, Bartra va néixer al número 6 de la Rambla de Barcelona. Doncs bé, s'hi col·locarà una placa i després es farà un recital trilingüe (català, anglès, espanyol), basat en les seves versions de la poesia nord-americana contemporània. Un tercer centenari, el de Cesare Pavese, se celebrarà amb lectures de poemes i taules rodones, dins les XIV Jornades de Poesia i Mestissatge. Vicent Andrés Estellés és el poeta escollit per a la Marató poètica, a la llibreria Catalònia. I de Maria-Mercè Marçal, se'n llegiran poemes en alguns dels idiomes a què s'han traduït: rus, anglès, italià i japonès. Nit dels Museus poètica El 17 de maig, durant la Nit dels Museus, el PEN oferirà a disset museus de la ciutat 'Veus literàries', dins el programa Barcelona Diàleg Intercultural. La vetllada consistirà en recitals a dues veus (d'un escriptor nouvingut i d'un de català) i en una visita comentada per ells d'un aspecte del museu. Com és tradicional, durant la setmana Barcelona Poesia es farà el Festival Internacional de Poesia, dirigit pel poeta Víctor Obiols; i els Jocs Florals, coordinats pel crític Sam Abrams. Barcelona Poesia és una oferta coordinada pel periodista i poeta David Castillo, amb el suport d'Ester Xargay, Carles Hac Mor i Jordi Virallonga. El cartell d'enguany és obra del dissenyador Miquel Puig.

Biel Mesquida acaba de publicar 'Acrollam' (Empúries), un llibre amb noranta-nou contes curts, concentrats, intensos, a partir de la simplicitat del llenguatge. Per ell representa el pròleg d'una etapa nova. Mesquida ha començat a cercar un dir diferent, menys barroc, però amb la mateixa actitud avantguardista de sempre: 'Avui faig avantguarda des de la formalització més estricta. Sortir per allà on no t'esperen. És això que hem de fer.' (Podeu llegir l'entrevista en format pdf.)L'entrevista és llarga, intensa. Mesquida es manifesta en el més pur estil Mesquida, enfilant un adjectiu darrere un altre, amb aquesta exuberància seva. Confessa por i obsessions, parla del coratge que li ha brindat escriure un bloc, de la voluntat d'oferir una obra que se sostingui, que admeti relectures, que el temps no destrueixi. I comença amb una paraula sonora de fornada pròpia: 'lletratremolar'. —A 'Acrollam' la lletra tremola. Jo en dic lletratremolar. —I què seria lletratremolar? —Terratremolar és allò que passa quan hi ha un terratrèmol. Doncs jo faig lletratrèmols. Faig que la lletra, amb aquesta simplicitat cercada, tremoli. Que sigui molt carregada d'electricitat. Que sigui com una lletra elèctrica, que t'enrampi, et deixondesqui, et faci veure coses que et sorprenen. —... —El melodrama, per exemple, accentua les situacions per fer-te veure una història. Jo no les accentuu, les situacions, les deix com un tel de ceba. No és un llibre efectista. No vol produir efectes. Encara que en produesqui, malgrat l'escriptura. No cerca un gran 'finale' que espaterri, ni històries turbulentes. Tot es conta com una certa música amb sordina. —No és l'exuberància del dir sinó la condensació del dir. —És com si aquesta tensió que produeix la simplicitat aconseguís uns efectes commovedors, multiplicadors, emocionadors, riallers a vegades, devastadors. És com si entrassis en la carn dels personatges. —És per això que havien de ser curts els contes? —Sí, perquè jo crec que en aquesta concentració del llenguatge hi ha la definició de la poesia. La poesia és una concentració de llenguatge que esclata en moltes de direccions. Sempre hi ha com un no-dit, que va per davall d'allò que es diu. Sempre hi ha com un silenci que surt de les paraules. Aquests contes s'han de llegir amb moltes de pauses. I has de llegir entre frases, entre paraules, entre fragments. Perquè si vas massa ràpid, tot s'empasta. És una pasta que s'ha de desempastar. Jo sempre deman al lector molta de feina, si vol passar gust. Que desempasti. —En el llibre, hi apareixen més de cinc-cents personatges. Vostè ha dit que era un festival de grans personatges secundaris. —Abans en deien antiherois. Jo dic que són herois d'aquesta època nostra, dura, globalitzada. Són gent molt a la intempèrie. —Són personatges que podríem trobar pertot. Però, en canvi, vostè els situa a Acrollam (palíndrom de Mallorca). —Acrollam és una illa. Col·loc aquests personatges a l'illa d'Acrollam. Són acrollamesos. Jo pint aquests acrollamesos. I el material humà, tan local, d'Acrollam esdevé universal. Són personatges universals. —I en les històries d'Acrollam, què s'hi conta, de vostè mateix? —Jo cont històries amb la meva vida al darrere, amb la meva manera de veure el món, amb la meva manera d'entendre la gent. A través d'aquests contes em veig a mi mateix. Són una forma de coneixement que no es pot adquirir altrament. —Digui'm algun coneixement que hagi adquirit de vostè mateix en l'escriptura d'aquest llibre. —Formes de viure la solitud. Hi ha molts personatges que estan molt sols. I totes les coses que fan són expressions d'una solitud no dita. Vull prendre la solitud en les coses que fa la gent, en la vida rutinària de cada dia. —Hi ha personatges de molta edat, que acostumen a ser dones, que viuen la solitud amb molta dignitat. —Pens en el conte 'Aina a l'hivernacle'. M'agafa pell de gallina quan hi pens. Aquesta Aina i aquest hivernacle xifren tota una història que podria ocupar dues-centes pàgines. Què fa aquesta dona? Va a ca la germana per atendre-la i dur-li el dinar. És una lectora de Rodoreda, és una dona sola, però una dona independent, que ha aconseguit de tenir el seu piset amb l'hivernacle. I el seu hivernacle és el seu mirador. I en aquest mirador ha descobert allò que podria esser una història d'amor. I aquesta història d'amor és, per ella, la seva vida, encara que simplement sigui una 'voyeuse', una miradora. Això és la solitud... —En aquests contes, la poesia hi té molt a veure. Vostè és poeta i un gran lector de poesia també. —La poesia d'aquestes històries és tota aquesta cosa bona de dir i mala de fer, que és aquest viure, a la vegada, diferents sentits, sensacions, mirades, que passen totes alhora i que és allò que ens passa a la vida i que a vegades no sabem veure. Aquesta coexistència de sentits. Aquest passar moltes de coses alhora és una de les claus de la poesia, per mi. —Hi ha voluntat poètica en aquests contes? —Crec que en tota la meva obra hi ha aquesta voluntat poètica. La voluntat poètica també vol dir que aquest llenguatge no tengui data de caducitat. Que se sostengui. Que admeti relectures. Que duri. Que el puguis agafar, deixar, tornar-hi al cap d'un quant temps i que continuï irradiant. Que sigui com una pila atòmica, i que descobreixis coses que no havies descobert abans. Això fa un poema. Què és un poema? És una màquina que no s'atura de donar sentits. Jo voldria crear aquestes màquines. Convertir 'Acrollam' en un petit monument que duràs, que duràs contra el temps; que el temps l'erosionàs, però que no el destruís. —... —Hi va haver un moment que el llibre tenia el títol provisional de 'El senyor dels miradors'. L'escriptor és el senyor dels miradors. Jo em pos en miradors del món diferents. Em pos en molts angles diferents i agaf moltes de perspectives per poder tenir el camp més gran possible. Hi ha personatges que són angles morts, que no veuen res. Hi ha personatges molt oberts, que sembla que sobrevolin les coses. Aquest és un altre gran joc del llibre: aquests miradors de perspectives diferents. I això em dóna un joc de llenguatge continu. L'escriptor és un il·luminador de l'invisible. —No deu ser el poeta, més que no pas l'escriptor? —Sí, perquè el poeta és l'escriptor més radical, i aquí hi ha una radicalitat, una aposta molt radical, on estàs, si caus no caus, ran de l'abisme. Són contes arriscats. Sent que m'he arriscat i és d'aquí que es pot traure el tresor. Si no hi ha risc, no hi ha tresor. —I com explica aquesta idea de risc? —Aquest risc és una recerca contínua, un intentar que no hi hagi dues històries que no siguin germanes, que no siguin bessones. Com que jo crec molt en el contar, allò que cont de vegades m'obsedeix. I ho vull tornar a contar. Però ho vull contar d'una altra manera, perquè allò m'interessa. Jo em moc per obsessions. Jo m'obsedesc per unes coses, i això, em pens que es veu ara que ja tenc anys i llibres al darrere. —Confessi'n alguna. —Aquesta obsessió per la mar, pels roquissars, pels personatges molt sensuals, per unes dones que es juguen la vida a una carta, per uns personatges molt estripats, molt canalles, per un cert cinisme en les relacions, per una manca d'amor molt contínua en la vida quotidiana. Hi ha una meditació sobre la mort i hi ha moltes 'vanitas', sobre el fet que tenim el temps comptat i el 'carpe diem', que jo sempre he defensat... —Aquest llibre és el principi d'una etapa nova? —Voldria que ho fos. Crec que aquest llibre és el camí cap a un altre que encara ha de venir. Perquè a 'Acrollam' encara hi ha aquesta força meva barroca, que a moments és excessiva. Jo voldria traure-la i anar cap a una senzillesa més gran. És un camí que va lligat a aquesta idea de les metamorfosis. —Quines metamorfosis? —Les transformacions del llenguatge. Això és com una cacera. 'Acrollam' és el meu parc temàtic particular. És el meu gran teatre del món, la meva comèdia humana. Però no té res a veure amb 'La Comédie humaine' de Balzac. Balzac i jo no tenim intersecció. Perquè Balzac és com una càmera que es passeja de cap a cap del camí i jo som una càmera que es fica dins els budells, el fetge, els ulls, el cervell... d'uns personatges i els converteix en un material d'on s'agafen totes les experiències de la literatura del segle XX. —I quins són aquests autors de referència? —Jo prenc tot Flaubert, amb la seva recerca obsessiva de la frase justa. Prenc tot Joyce, amb la seva obsessió per entrar dins els monòlegs que fem els humans tothora. Prenc Kafka, amb aquesta absurditat que té l'humà contemporani, que no sap d'on ve ni on va, que ataquen per tots els cantons, que li vénen maldades... Prenc Proust, per allò que té de salvament d'una cosa que ja no existeix i pel salvament de les paraules. Prenc Rodoreda, amb tota la força de mirar el món des d'un cantó quasi entomològic, antropològic, mirant els personatges amb microscopi electrònic. Prenc la descriptivitat d'un Pla, que conta d'una forma quasi de cronista els esdeveniments de la pròpia vida. Prenc la ironia i la paròdia d'un Villalonga a 'Mort de dama', on pinta un fresc d'una societat que s'esbuca. Jo he pres tots els grans mestres del segle XX i procur d'incorporar-los en aquesta recerca meva, perquè ells són alhora pedrera de la meva escriptura i qui m'ajuda a escriure de la manera que vull. Són els fonaments que tenc al darrere. —Cert que vostè és un gran lector. —Som un lector professional i un escriptor amateur. Si no fos un bon lector, no escriuria. —És una condició necessària per a ser escriptor? —Un escriptor no s'ha d'aturar de llegir, un escriptor ha de pensar, ha d'escoltar, ha de sentir, un escriptor ha de convertir cada moment de la seva vida en la possibilitat d'una música verbal. Si no fa això, no és escriptor. Jo no tenc moments de no esser escriptor. I crec profundament que allò que jo escric no pot esser sabut més que per la meva escriptura. I això no és vanitat, això és la definició de literatura. —'Acrollam' té relació amb el fet de començar a escriure un bloc? —El bloc és una altra estratègia d'escriguera. El bloc és una estratègia de l'escriptor per a llançar-se cap a una llibertat que no havia tengut mai. La llibertat que es troba entre l'oralitat i l'escriptura. És un territori molt vast. Jo, al bloc, de vegades hi faig oralitat, de vegades hi faig escriptura i de vegades hi faig oralitat i escriptura (l'estadi de metamorfosi, que deia). —I què més li ha donat escriure un bloc? —He perdut la por. He perdut la por. He perdut la por. Blai Bonet deia: 'No tengueu por. La por és cosa d'animals'. Aquest podria esser un poc el meu lema. Els humans no hem de tenir por. I jo sempre tenc por. La por sempre ens ataca per tots cantons. Jo vull perdre la por. I el bloc m'ajuda a perdre la por. —I de què té por? —Sempre tenc por del fracàs de l'escriptura. Que allò que escric sigui paraula morta. Jo vull paraula viva, vull paraula epifànica, vull paraula bategant, vull paraula que tremoli, que duri, que faci sentir, que commogui. I això no és fàcil. De vegades et surten paraules mortes. De vegades et surten repeticions. De vegades et surten llocs comuns. I és això que em fa por: caure en el lloc comú, en les repeticions, en la rutina. —I què li aporta el bloc a l'hora de superar aquesta por? —Coratge. Fins i tot la interacció amb els lectors, que no ha estat gens fàcil, que ha estat duríssima, m'hi ha ajudat. Durant aquests tres anys no he tengut gaires motius d'entusiasme ni estímuls. Hi ha hagut molta de mala bava i molt d'atac, i m'he sentit molt assetjat, insultat, per lectors anònims. Però crec en la llibertat. Crec que l'escriptor és creador de llibertat. I aquestes veus insultants m'han forjat, m'han demostrat que jo tenia raó. Perquè jo he anat amb la cara alta i donant allò que he anat fent. I des del moment que ho he donat és que era bo. Això m'ha fet més bo. Però és molt dur. —Vostè sempre ha defensat que s'havien de mantenir els comentaris. —Des del principi em vaig imposar dues regles: no he respost mai cap comentari ni n'he tret mai cap. Me n'he mort de ganes, perquè fins i tot han tocat ma mare, però no ho he fet. Aguantar això per creure en la llibertat m'ha demostrat que jo crec en la llibertat. Perquè de vegades prediques coses que després, en la vida pràctica, no són tan bones de fer. El bloc m'ha servit per donar-me forces sabent que escriure és una tasca solitària, malvista, poc agraïda. Però jo sé que tenc els dotze que et llegeixen, que t'estimen, i que et donen vida. A mi, ja em basten els dotze, ja sé que sóc minoritari, però aquests dotze són els que em fan escriure. Si no tengués cap lector, em sembla que no escriuria. —El bloc és un reservori, ha escrit. —El bloc és un reservori. La plagueta que duc a la butxaca és un reservori. Quan se m'acut un títol, l'escric. Mira: 'Jo no estim quasi ningú.' Llavors, de què parlaria aquesta història? Escric: 'M'agrada un negre. Em va demanar aigua. Li vaig donar el meu cos banyat i li vaig dir: llepa.' Montserrat Serra

La publicació The Review of Contemporary Fiction, publicada per l'editorial Dalkey Archive Press de la Universitat d'Illinois, ha presentat el volum número vint-i-vuit, dedicat a la nova narrativa de ficció catalana, 'New Catalan Fiction', que inclou relats de cinc autors clàssics del segle XX (Rodoreda, Calders, Espriu, Sarsanedas i Moncada) i quinze autors actuals, de Maria Barbal a Pere Guixà. Aquest acte forma part de la programació del festival World Voices de Nova York, on hi participen Carme Riera, Francesc Serés, Mercè Ibarz, Joan Margarit, Àngels Aymar i Josep M. Fonalleras.Per quart any consecutiu, el World Voices, que organitza el PEN americà, té presència catalana. Però és el primer any que tots els autors que hi participen tenen obra traduïda a l'anglès. L'encontre compta amb el suport de l'Institut Ramon Llull. Dijous es va celebrar un recital de poesia protagonitzat per Joan Margarit i el poeta californià Philip Levine. Segons Carles Torner, cap de l'àrea d'Humanitats del Llull: 'L'acte va ser fantàstic. Es van llegir poemes en català i anglès de Margarit i en anglès i català de Levine, per acabar amb un diàleg entre tots dos interessantíssim. La parella es va avenir molt bé, i l'espai era ple de gom a gom.' Torner destaca el fet que en aquest festival els autors catalans comparteixen escenari i diàleg amb autors americans i d'arreu, com ara Francesc Serés, que divendres va compartir taula amb Peter Carey, guanyador dues vegades del Booker Prize. Però també és una bona oportunitat per conèixer agents literaris i editors. 'És d'aquesta manera que es va fent camí per donar a conèixer a fora la literatura catalana i abonar el terreny per a futures traduccions', comenta Torner, que anuncia: 'De fet, ens han confirmat que es traduirà a l'anglès 'La mort i la primavera' de Mercè Rodoreda, i l'any vinent és podria publicar també en anglès 'Benzina' de Quim Monzó.' Subvencions a la traducció Precisament, l'Institut Ramon Llull acaba de donar a conèixer les subvencions atorgades a la traducció i publicació d'obres catalanes a diverses llengües. El primer trimestre de l'any 2008 s'han subvencionat trenta-un títols. Destaca el nombre de traduccions al francès i a l'italià. Segons Carles Torner, el nombre de títols confirma l'efecte positiu de Frankfurt, perquè la tendència és positiva, encara que enguany sigui difícil arribar al centenar de traduccions de l'any passat.' (Consulteu la llista completa en pdf). Hi ha fets interessants, com 'Les veus del Pamano' de Jaume Cabré, que va ser un dels títols més comentat pels alemanys. Arran de la publicació en alemany també es va traduir al neerlandès i a l'italià, i ara es traduirà al romanès, al portuguès i al francès. També el llibre de contes de Sergi Pàmies, 'Si menges una llimona sense fer ganyotes', es traduirà a l'alemany i al francès. El clàssic 'Vida privada' de Josep M. de Sagarra, que es va traduir a l'alemany l'any passat, ara apareixerà en versió neerlandesa. I Teresa Solana continua prenent força amb els seus llibres de gènere negre: 'Un crim imperfecte' es traduirà al francès i a l'anglès, i 'Drecera al paradís', a l'alemany. També són significatives les traduccions d'obres teatrals. M. S.

La publicació The Review of Contemporary Fiction, publicada per l'editorial Dalkey Archive Press de la Universitat d'Illinois, presenta aquest vespre el volum número vint-i-vuit, dedicat a la nova narrativa de ficció catalana, 'New Catalan Fiction', que inclou relats de cinc autors clàssics del segle XX (Rodoreda, Calders, Espriu, Sarsanedas i Moncada) i quinze autors actuals, de Maria Barbal a Pere Guixà. Aquest acte forma part de la programació del festival World Voices de Nova York, on hi participen Carme Riera, Francesc Serés, Mercè Ibarz, Joan Margarit, Àngels Aymar i Josep M. Fonalleras.Per quart any consecutiu, el World Voices, que organitza el PEN americà, té presència catalana. Però és el primer any que tots els autors que hi participen tenen obra traduïda a l'anglès. L'encontre compta amb el suport de l'Institut Ramon Llull. Dijous es va celebrar un recital de poesia protagonitzat per Joan Margarit i el poeta californià Philip Levine. Segons Carles Torner, cap de l'àrea d'Humanitats del Llull: 'L'acte va ser fantàstic. Es van llegir poemes en català i anglès de Margarit i en anglès i català de Levine, per acabar amb un diàleg entre tots dos interessantíssim. La parella es va avenir molt bé, i l'espai era ple de gom a gom.' Torner destaca el fet que en aquest festival els autors catalans comparteixen escenari i diàleg amb autors americans i d'arreu, com ara Francesc Serés, que ahir va compartir taula amb Peter Carey, guanyador dues vegades del Booker Prize. Però també és una bona oportunitat per conèixer agents literaris i editors. 'És d'aquesta manera que es va fent camí per donar a conèixer a fora la literatura catalana i abonar el terreny per a futures traduccions', comenta Torner, que anuncia: 'De fet, ens han confirmat que es traduirà a l'anglès 'La mort i la primavera' de Mercè Rodoreda, i l'any vinent és podria publicar també en anglès 'Benzina' de Quim Monzó.' Subvencions a la traducció Precisament, l'Institut Ramon Llull acaba de donar a conèixer les subvencions atorgades a la traducció i publicació d'obres catalanes a diverses llengües. El primer trimestre de l'any 2008 s'han subvencionat trenta-un títols. Destaca el nombre de traduccions al francès i a l'italià. Segons Carles Torner, el nombre de títols confirma l'efecte positiu de Frankfurt, perquè la tendència és positiva, encara que enguany sigui difícil arribar al centenar de traduccions de l'any passat.' (Consulteu la llista completa en pdf). Hi ha fets interessants, com 'Les veus del Pamano' de Jaume Cabré, que va ser un dels títols més comentat pels alemanys. Arran de la publicació en alemany també es va traduir al neerlandès i a l'italià, i ara es traduirà al romanès, al portuguès i al francès. També el llibre de contes de Sergi Pàmies, 'Si menges una llimona sense fer ganyotes', es traduirà a l'alemany i al francès. El clàssic 'Vida privada' de Josep M. de Sagarra, que es va traduir a l'alemany l'any passat, ara apareixerà en versió neerlandesa. I Teresa Solana continua prenent força amb els seus llibres de gènere negre: 'Un crim imperfecte' es traduirà al francès i a l'anglès, i 'Drecera al paradís', a l'alemany. També són significatives les traduccions d'obres teatrals. M. S.

El 8 de maig es posarà a la venda 'El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy' (Mina dins la col·lecció L'arquer) d'André i Raphaël Glucksmann, en una traducció de Pau Joan Hernàndez. Podeu llegir, en pdf, l'inici del llibre, titulat 'Diàleg', on el periodista Raphaël Glucksmann, fill del filòsof i activista del Maig del 68, André Glucksmann, planteja al seu pare l'herència que perviu d'aquesta 'revolta', d'ara fa quaranta anys, i les contradiccions de la generació que la va protagonitzar.El llibre es va acabar d'escriure aquest febrer i la idea d'escriure'l va néixer en André Glucksmann el 29 d'abril del 2007, arran d'una polèmica sentència que Nicolas Sarkozy va pronunciar en el míting final de campanya com a candidat a la presidència de l'estat francès. Sarkozy va exhortar a 'liquidar l'herència del maig del 68'. André Glucksmann havia donat suport públic a la candidatura de Sarkozy l'any 2007; i havia estat un dels activistes del maig del 68. El llibre neix d'aquesta situació. André i Raphaël Glucksmann ho expliquen en la introducció: 'Partint de l’anunci de ruptura que són en la nostra opinió les eleccions del 2007, ens volem preguntar quina part d’aquella altra ruptura, el Maig del 68, té encara sentit. En parlem decididament des del present. Quina part del 68 s’estremeix, actua, viu encara el 2008?'. Per dilucidar aquest camí, André Glucksmann ha comptat amb la complicitat i el contrapunt generacional del seu fill, Raphaël Glucksmann, periodista televisiu, molt implicat en la denúncia del genocidi a Ruanda i en els problemes del continent africà, i fundador de l'associació 'Estudis sense fronteres'. M. S.

El 15 de maig arribarà a les llibreries 'La Catosfera literària' (Cossetània), una primera antologia amb cent textos procedents de blocs literaris (en sentit ampli), amb pròleg de Biel Mesquida. La iniciativa va néixer arran de les Jornades de la Catosfera de Granollers del gener passat. Toni Ibáñez va fer una crida als blocaires a fi que enviessin un dels seus millors apunts. Se'n van rebre gairebé 140 dels quals se'n van seleccionar un centenar.Segons ha explicat a VilaWeb el responsable de l'editorial, Jordi Ferré, es va crear una comissió de selecció que va triar els cent textos, buscant la qualitat. Van formar la comissió: Toni Ibáñez, Jesús M. Tibau, Sani Girona i el mateix Ferré. Tots els blocs seleccionats són actius; i són ben diversos tan en temes com en procedències professionals: escriptors, editors, traductors, llibreters, activistes culturals... Així com un rosari d'autors no directament vinculats al món de la literatura, però que són bons lectors o que utilitzen el bloc com a espai literari, ja sigui de ficció ja sigui com a dietari. Entre el centenar d'apunts seleccionats hi trobem blocs ben coneguts i alguns de llarga trajectòria com ara L'home dibuixat de Xavier Caballé, El Llibreter, ReGiSTRes parTiCulaRS, Gumets de Jordi Torà, La panxa del bou de Júlia Costa, Salms de Josep Porcar (responsable de Blocs de Lletres), Entrellum de Toni Ibáñez, Flaneuse de Laia Gargallo, L'efecte Jauss de Quim Roig, Combray-Balbec de Josep M. Pinto (Duquena), i d'altres més recents com Tinta Xinesa de Biel Barnils i Tirant al cap de Joan Carles Girbés. Però aquesta és una antologia sense antòleg, ja que la selecció de textos s'ha fet a partir de les aportacions presentades pels mateixos blocaires. Per això es troben a faltar alguns blocs que van tenir un paper rellevant a la primera etapa de la blocosfera catalana, com ara el de Carles Bellver (Diari de Tasmània, avui reconvertit en wiki dins el qual hi ha un Microbloc), el de Tina Vallès (L'aeroplà del Raval), el de Teresa Amat (Les paraules i els dies), el de Carles Miró (Notes al marge, recentment recuperat sota el nom Entre parèntesis) o La dona del temps. I també es troben a faltar blocs avui ben vius i de referència com ara Segona Perifèria de Subal Quinina, Flux de Jaume Subirana o Totxanes, totxos i maons de J.J. Isern. 'La Catosfera literària' es presentarà a Vallromanes el 17 de maig a les set del vespre, amb la voluntat de que es converteixi en una trobada de blocaires literaris. M. S.

En ocasió del Sant Jordi d'enguany VilaWeb TV va obrir el canal Escriptors TV. Fins el 23 d'abril va publicar cada dia el vídeo d'un escriptor llegint el començament d'una obra seva, que era novetat literària de la diada. El canal, que tindrà continuïtat amb més autors i més propostes literàries, s'ha estrenat amb set escriptors: Najat El Hachmi, Biel Mesquida, Isabel-Clara Simó, Pep Coll, Ferran Torrent, Stefanie Kremser i Teresa Pàmies.

En tots aquests dotze anys de vida, Vilaweb ha anat construint un arxiu de notícies que retraten el dia a dia del país. També ha preparat especials sobre qüestions ben diverses. És un patrimoni amb més de 150.000 notícies. Al final de la columna de la dreta d'aquesta pàgina, hi trobareu el cercador: poseu-hi una paraula clau o més d'una i seleccioneu VilaWeb. Consulteu també l'índex de webs Nosaltres.cat, un cercador de pàgines en català organitzat per temes.

Què en pensen els escriptors que voregen la trentena, de Mercè Rodoreda? L'autora ja s'havia mort quan ells la van començar a llegir. Per a la majoria, la primera aproximació va ser en forma de lectura obligatòria, al batxillerat, o a través del film 'La plaça del Diamant'. La revista Paper de vidre recull com veuen Rodoreda dotze escriptors d'aquests. És una aproximació nova a una escriptora que s'ha estudiat profusament. La traductora Tina Vallès, que ha coordinat l'especial, en comenta a VilaWeb els resultats.Pau Planas (Girona, 1974), Guillem Sala Lorda (Barcelona, 1974), Gerard Guix (Vic, 1975), Teresa Roig (Igualada, 1975), Mònica Batet (El Pont d'Armentera, 1976), Joan Esculies (Manresa, 1976), Anna Carreras (Barcelona, 1977), Jaume Barrull (Vila de Gràcia, 1978), Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979), Martí Sales (Barcelona, 1979), Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) i Borja Bagunyà (Barcelona, 1982). La mirada és d'aquests, que expliquen el paper de l'obra de Mercè Rodoreda en l'escriptura pròpia. El resultat és un ventall de visions possibles. Explica Tina Vallès: 'En Joan Esculies i en Jaume Barrull no creuen que Rodoreda sigui una escriptora de referència per a ells, ni crec que tinguin la intenció de tornar-la a llegir; ara, per Martí Sales, Najat El Hachmi o Anna Carrera, Rodoreda és una autora de referència, que han llegit de ben joves, que continua acompanyant-los i que segurament no els deixarà mai. També trobem el cas de Pau Planas i Guillem Sala, que l'han tornada a llegir i descobrir arran d'aquest especial.' Jaume Barrull comença dient: 'No fa gaire van demanar-me els meus referents. Vaig començar esmentant 'Els Joves' ('The Young Ones', la sèrie) i de seguida van puntualitzar que parlaven d'influències literàries. Vaig dir-ne algunes del país i de fora, no vaig pensar en la Rodoreda. No és que me la deixés; és que no ho és. De fet, no sé ni si he llegit 'La plaça del Diamant' perquè diria que, a mi, a l'institut, em va tocar 'Vida privada' de Josep M. de Sagarra. Però potser sí. Sigui com sigui, de la mateixa manera que no podria llegir 'El nom de la rosa' sense imaginar-me que el protagonista és Sean Connery, no sóc capaç de pensar en 'La plaça del Diamant' sense veure-hi la Sílvia Munt i el Lluís Homar. Era ell, no? El poder de la imatge és enorme, i he de confessar que quan era molt petit vaig sentir-me irremeiablement atret per la Colometa. En el batibull de noms i conceptes que vaig fer-me aquell dissabte al vespre que l'estrenaven per la TV, petit i confós, el nom de Mercè Rodoreda, el vaig lligar a la fesomia de Sílvia Munt.' I Joan Esculies escriu: 'L'escriptora Mercè Rodoreda no ha estat mai un referent per a mi a l'hora d'escriure. (...) Desconec si els escriptors de la meva generació llegeixen l'escriptora; no he parlat mai amb cap. En tot cas, puc assegurar que els amics, de qui conec les lectures, no la llegeixen. N'hi ha que a penes si sabrien esmentar-ne una obra o dir-ne quatre coses. I, tot i que mai no se sap, em fa molt l'efecte que no tenen interès a saber què escrivia. No em sembla que la imatge, més aviat quicona, de Mercè Rodoreda hi ajudi. Tampoc no li sé veure grans padrins que puguin promoure'n la lectura o donar-li una pàtina de modernitat que pugui atreure joves lectors. Padrins com els que presenten Terenci Moix com a transgressor i esquiven la literatura més irreverent, com la de Pedrolo –tot i que això són figues d'un altre paner. No, l'obra de Mercè Rodoreda va massa lligada a una època que, encara que propera, és desconeguda de la meva generació, i no diguem de les posteriors.' Puntualitza Tina Vallès: 'Esculies i Barrull tenen una imatge de la Rodoreda bleda, que tracta de dones i floretes. La tenen encasellada com una autora de literatura femenina. Això passa en un sector del món literari, que quan li parles de la Rodoreda arrufa el nas. Però hi ha moltes 'Rodoredes', més enllà de les novel·les més conegudes. Hi ha els seus contes, esplèndids, i 'Quanta, quanta guerra' i 'La mort i la primavera'...' Aquest descobrir una altra Rodoreda és l'experiència de Pau Planas i de Guillem Sala. Confessa Pau Planas: 'És estrany, o més aviat trist, que el primer que em passi pel cap quan em demanen per la Mercè Rodoreda sigui el lloc on és enterrada. D'alguna manera, és significatiu. Simbolitza el desconeixement que tinc de la seva obra, la ignorància que n'he tingut durant tants anys. (...) Les seves darreres obres, que he fullejat aquests dies, m'han impressionat, i m'han fet veure que, per sobre del silenci i de l'oblit, el xiuxiueig de les seves paraules encara brolla, perquè són permanents, com les remors de les alzines esventades i les veus de les petites fonts, les imprevistes vespes i les insistents cigales.' Guillem Sala, com molts altres, cerca la referència familiar: '"Era molt elegant", va dir ma mare, al telèfon, quan li vaig explicar que havia d'escriure aquest text. L'adjectiu, tan vívid, em va cridar l'atenció. Pertanyo a una generació que va conèixer la Mercè Rodoreda com una escriptora del passat, amortallada en els llibres de text i, per tant, abastable només des de la memòria col·lectiva (indirecta). Jo me la imaginava senzilla i sòbria, una Colometa il·lustrada. A quina mena d'elegància es referia la mare?' Segons Tina Vallès: 'En general, les escriptores tenen tendència a acostar-s'hi, més que no pas els escriptors. Però això no vol pas dir que considerin que la Rodoreda faci literatura femenina.' Anna Carrera explica: 'Des del començament dels començaments (cap a la primera adolescència), la meva relació amb Mercè Rodoreda ha basculat entre l'amor i l'odi que, ben mirat, ve a ser una mateixa cosa. Un dia que sopava a casa de l'àvia materna, van fer 'La plaça del Diamant' per televisió. Recordo que em va agradar. I em va agradar perquè em va fer pensar. En aquella època d'individualisme incipient i de reivindicació d'una personalitat encara per fer, m'agradaven les coses que em feien pensar, perquè pensar, creia jo, volia dir que m'anava fent gran. Vaig demanar el llibre que enunciaven els titulars del film: Basada en el llibre 'La plaça del Diamant' (l'àvia em va explicar que era d'una tal M. R.) i el vaig llegir. Buf! El vaig llegir tres vegades seguides aquell estiu a Llançà.' Mònica Batet fa uns divertits aclariments al final del seu article: '1. La mare m'ha confirmat que quan vam anar a veure 'La plaça del Diamant' em vaig adormir. 2. La primera vegada que vaig llegir 'Aloma' vaig pensar que Àlex Casanovas seria l'actor perfecte per a interpretar l'oncle Robert. 3. Vaig ser a temps de demanar la beca Mercè Rodoreda de recerca, però no me la van concedir. 4. L'any que vaig descobrir 'Mirall trencat' vaig coincidir en una calçotada amb dos actors que enregistraven una sèrie sobre aquesta novel·la, i la primera cosa que vaig fer va ser demanar-los qui feia de Teresa Goday. 5. La frase 'Si se'n recordava estava perdut' apareix al capítol XI de la tercera part de 'Mirall trencat'. Envejo Mercè Rodoreda per haver escrit una frase així.' I Najat El Hachmi: 'Jo llavors llegia sense cap teoria que m'expliqués allò que em passava amb Mercè Rodoreda. Potser va ser millor així, que ningú no m'obligués a llegir-la, que fos el pur plaer de la descoberta de tot allò que ella m'oferia de cap a cap de les pàgines allò que em conduïa a continuar buscant-la. Volia més Rodoreda perquè m'agradava, sense cap mena de prejudici, ni que fos positiu, sobre la seva literatura o sobre la seva biografia.' Melcior Comes i Borja Bagunyà aporten un text que és més una crítica literària que no pas una aproximació pròpia i una experiència. Una mostra de Comes: 'Mercè Rodoreda és la resistència. Va escriure molts llibres, alguns de molt bons, extraordinaris, i va continuar lluitant en favor de la llengua literària en un dels pitjors moments de la nostra història, i ho va fer amb excel·lència creixent, millorant a cada obra, sobreposant-se a la misèria del país i als seus propis fracassos.' La idea de l'especial, segons que explica Vallès, no va ser fàcil de trobar: 'No sabíem què fer per no repetir allò que ja s'ha explicat moltes vegades. Però llavors vam pensar en Martí Sales, que ens va acompanyar a fer l'entrevista amb la seva àvia, Núria Folch (esposa de Joan Sales, l'editor de Rodoreda) i això ens va fer pensar en l'interès de conèixer la mirada d'aquesta generació d'autors joves sobre la Rodoreda.' I diu Martí Sales: 'Allò que puc dir de la Rodoreda no és fruit d'un estudi com cal de la seva obra, sinó d'una lectura dolorosa, estimulant i compulsiva, i, sobretot, d'una connexió bestial entre la seva escriptura i allò que m'agradaria que fos la meva. Descobrir-la ha estat per a mi, i no exagero, una experiència propera a un epifania.' M. S.

El butlletí del portal RodaMots 'Cada dia un mot' ha superat aquesta setmana els deu mil subscriptors que reben, del dilluns al divendres, un correu electrònic amb un mot o amb una expressió catalans, acompanyats d'una definició del significat i d'un exemple d'ús. Els mots enviats fins ara es poden consultar, a més, classificats per temes, per ordre alfabètic i per ordre cronològic de tramesa. En un apartat se subministra més informació dels mots enviats.El portal RodaMots, que va néixer el 1999 a Atlanta (EUA) per iniciativa de Jordi Palou, segueix la filosofia de la pàgina A Word a Day, que envia cada dia un mot anglès a sis-cents mil internautes. La iniciativa catalana, que ja ha enviat més de dos mil mots o expressions, forma part de la Xarxa de Mots, una associació que vehicula propostes relacionades amb la llengua i amb la literatura catalanes a través d'internet. A banda RodaMots, també ofereix Minimàlia i El quadern gris. Expliquen els responsables del portal que la base de l'èxit del butlletí està en la fidelitat dels subscriptors i en els donatius que fan per sostenir-lo.

Per tal de celebrar el segon aniversari, el setmanari Directa acaba de treure el llibre 'La indirecta, una entrevista a l'esquerra' (Editorial Virus), que recopila algunes de les millors entrevistes que ha publicat. L'ha coordinat el periodista del diari El Punt Sergi Picazo, autor de moltes de les entrevistes, i inclou les opinions de personalitats com Naomi Klein, Eudald Carbonell, Neus Català, Arcadi Oliveres, Juanra, Noam Chomsky, Feliu Ventura, Carles Fontserè i Pere Casaldàliga, entre més.Però més enllà d'una recopilació d'entrevistes, segons explica Sergi Picazo, el llibre intenta donar respostes a la pregunta 'Què pensa avui en dia l'esquerra alternativa?'. Els trenta-vuit entrevistats són del país i de fora i d'àmbits molt diferents, des de periodistes a economistes, advocats o activistes, però tots tenen un compromís social clar. Així 'La indirecta, una entrevista a l'esquerra' aconsegueix oferir una àmplia panoràmica de visions sobre conflictes com la pobresa, les migracions, el pacifisme, el periodisme i l'ecologisme, entre més. Dos anys de Directa Amb aquest llibre el setmanari Directa celebra dos anys d'existència. La publicació, que ja ha publicat una norantena de números, és una iniciativa ideada des dels moviments socials que, segons afirmen els seus responsables, vol arribar a tothom qui no en tingui prou amb els mitjans de comunicació convencionals. Hi escriuen, en igualtat de condicions, activistes dels moviments socials, membres dels mitjans alternatius i periodistes de professió. Es tracta d'un mitjà de comunicació assembleari que ha buscat els seus propis mecanismes de distribució però que encara depèn, sobretot, de les subscripcions i que té corresponsalies a diverses zones del país.

S'ha creat el Fòrum Valencià del Llibre, que aplega totes les associacions del sector. Neix amb voluntat de permanència, per reivindicar des de la unitat els temes fonamentals que les institucions han d'afrontar al voltant del món del llibre. Primer tema: seguiment de la signatura i compliment del conveni entre el ministeri i la conselleria de Cultura, per a la dotació de les biblioteques públiques. Segon tema: reivindicar la presència del llibre als mitjans de comunicació, sobretot els públics. També es reclamarà a la Generalitat un Pla de foment de la lectura i un Pla lector escolar.El Fòrum Valencià del Llibre és integrat per l'Associació de Bibliotecaris Valencians (ABV), el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana (COBDCV), l'Associació de Distribuïdors de Llibres de València (ADILEVA), l'Associació d'Editors del País Valencià (AEPV), l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (secció del País Valencià) (AELC), l'Associació Professional d'Il·lustradors de València (APIV) i el Gremi de Llibrers de València. Aquestes associacions ja es van posar d'acord a primers d'any per presentar un manifest conjunt, per reclamar que no es tornessin a perdre més de 4 milions d'euros per adquirir fons bibliogràfics per a les biblioteques públiques. La causa, la falta de previsió en els pressuposts de la Generalitat. I aquest és un dels dos primers grans temes que el Fòrum Valencià del Llibre afronta, perquè a data d'avui la conselleria de Cultura encara no ha garantit aquest suport econòmic. La segona línia de treball inicial del Fòrum és la de reivindicar la presència del llibre, dels escriptors i il·lustradors, als mitjans de comunicació. El Fòrum exigeix el compliment de l'article 9 de la Llei valenciana del llibre del 2002, que diu: 'La Generalitat, mitjançant la conselleria competent en matèria de cultura, cooperarà amb els mitjans de comunicació social de la Comunitat Valenciana en la producció de programes de difusió del llibre, la lectura i la creació literària. Es donarà un tractament especial als autors, els títols i els editors de la Comunitat Valenciana i a la producció en valencià.' En especial el Fòrum reclama la presència del llibre en els mitjans públics, tal com també es recull en la llei: 'La Generalitat, a través dels organismes competents, establirà acords amb Radiotelevisió Valenciana per a la realització de programes que propicien el foment del llibre i de la lectura.' Pla de foment de la lectura i Pla lector escolar Segons explica Manel Romero, secretari tècnic de l'Associació d'Editors del País Valencià: 'L'organització del primer Saló del Llibre de València l'any 2001 va ser la primera volta que totes les associacions del sector ens vam aplegar en un mateix projecte. Després hi ha hagut diversos intents de constituir una plataforma unitària estable. Vam signar el manifest i ara estem tots implicats en la Fira del Llibre de València. Aquest camí ha anat evidenciant la necessitat d'establir una imatge i una línia de treball conjunta. La creació del Fòrum no és un fet puntual, sinó que hem establert unes reunions periòdiques (cada dos mesos) i unes línies de treball que s'aniran ampliant. Aquí radica la importància del Fòrum.' Explica Romero que el següent pas que farà el Fòrum serà l'intent d'implicar institucions, com el Consell Valencià de Cultura, l'Acadèmia València de la Llengua i la Federació valenciana de municipis i províncies, perquè aprovin mocions a favor de la presència del llibre als mitjans de comunicació i, sobretot, a la RTVV. Altres temes importants que afrontarà el Fòrum Valencià del Llibre a curt termini serà la reivindicació històrica d'un Pacte social per a la lectura, i des de la presidència de la Generalitat es crei un programa de foment de la lectura. I un altre projecte: la redacció d'un Pla lector escolar, petició que ja s'ha enviat a la conselleria d'Educació. Diu Romero: 'Es tracta d'exigir responsabilitat institucional, més enllà de qui mani.' Presentació de llibres i signatures d'autors Coincidint amb el naixement del Fòrum se celebra fins el 4 de maig la trenta-novena Fira del Llibre de València. Una part de les editorials que publiquen en català organitzen presentacions de llibres i signatures d'autors. És el cas de Bromera. El calendari el trobareu en pdf aquí. També Publicacions de la Universitat de València ha programat una sèrie de presentacions de llibre, que podeu trobar aquí. Podeu consultar el programa d'Edicions del Bullent a la seva web, així com també la web de Tàndem informa de les seves presentacions.

Sis escenes que s'han produït per Sant Jordi són una mostra de l'ambient que han viscut els escriptors i els seus lectors. Els escriptors i les seves circumstàncies són els protagonistes d'aquesta història, que va més enllà dels llibres més venuts: El senyor Farga i l'escriptora; un començament de festa al George & Dragon; una nova modalitat de signatures; una mirada en permanent perplexitat.Escena primera: El senyor Farga i l'escriptora Són les nou del matí. Les parades de llibres i de roses van prenent forma, de mica en mica. Aquesta parsimònia contrasta amb la vitalitat dels escriptors, que s'individualitzen a còpia de matinar. Programes de ràdio i de televisió a banda, l'escriptor més matiner del dia, com l'any passat, és Joan Barril, que ha convocat la premsa a les vuit del matí a l'estació de Sants de Barcelona, a l'andana del TGV. Raó: el seu últim llibre tracta de la distància Catalunya-Espanya. Però la novetat matinera ve del Grup 62, que ha convocat tres autors de premi: Pep Coll (Premi Sant Jordi), Naja El Hachmi (Premi Ramon Llull) i Melcior Comes (Premi Josep Pla) a esmorzar a la Farga de la Gran Via de Barcelona. Tots tres conversaven en una taula tranquil·lament quan se'ls acosta un senyor ben vestit, amb els tres llibres premiats a la mà: 'Sóc en Jesús Farga (propietari de l'establiment). Em faria el favor de dedicar-me'l? Jo també vinc de Lleida, sóc de Sanaüja', diu adreçant-se a Pep Coll. Tot seguit se'n va cap a Najat El Hachmi: 'Content que una dona del teu origen hagi escrit un llibre com aquest.' L'autora fa un somriure de circumstàncies. El senyor Farga hi torna: 'I com et diuen a tu? I Ella: 'Em dic Najat, però tots em diuen l'escriptora.' El senyor Farga li presenta la seva dona, que es diu Maria Magdalena. I després continua: 'Quants anys fa que ets aquí?'. Ella: 'Vint'. Ell: 'I quants anys tens?' Ella: 'Vint-i-vuit.' El senyor Farga sembla molt interessat, però mentre l'escriptora enfila la dedicatòria, se'n va cap a la vora de Melcior Comes. El comentari no dóna tant de joc: 'La Segona Guerra Mundial, un tema molt important...' Escena segona: George & Dragon Les deu del matí. L'hotel Regina és el punt de sortida dels autors. Allà poden esmorzar, parlar amb la premsa i es fan la foto de família. Biel Mesquida és a fora, davant l'hotel. Porta ulleres de sol. No se les treu. No se les pot treure, perquè la nit ha estat llarga i el dia ha començat d'hora amb en Bassas a Catalunya Ràdio. Té una història per a explicar: 'He començat el Sant Jordi a les dotze de la nit en una cerveseria irlandesa, fent una Guinness, recitant poemes i improvisant, amb un trio de poetes joves: Núria Martínez Vernis, Martí Sales i Josep Pedrals. I saps com es deia el bar? George & Dragon.' Mesquida s'atura, mira al seu voltant, escriptors, editors, periodistes, abraçades, crits i cantarelles. L'autor de 'Acrollam' diu de sobte: 'Veig la situació com una comèdia musical.' I es posa a cantar una 'chanson'. Es troba amb uns altres autors mallorquins: Joan Miquel Oliver i Emili Manzano. Mesquida els explica: 'Al programa del Bassas he fet un míting. He dit que els Països Catalans som una nació. I m'han aplaudit!' I el cantant d'Antònia Font rebla: 'I sis gambes es manifestaven cridant: Som una ració!' Escena tercera: Mil cretins banyats en Bushmills D'onze a dotze Quim Monzó signa el seu 'Mil cretins' al Portal de l'Àngel. Té bona concurrència i ben variada. Mentre signa llibres atén fotògrafs, televisions, ràdios, diaris... Monzó diu que els Santjordis s'assemblen molt, però una mirada més atenta en fa dubtar. Una mostra: una senyora gran s'acosta i li demana quant val el llibre. I Monzó no ho sap (sembla allò del preu d'un cafè). Després apareix una jove austríaca, la Desirée, que li fa signar un llibre per als pares d'acollida. Per a la Montse i en Jordi. I per a ella un recull d'articles, que Monzó també li dedica. Una altra noia: 'Per a la meva mare, que es diu Montse i és prof de química; t'ho dic per si t'inspira.' La perla per al final: un jove li atansa el seu 'Mil cretins'. A la plana esquerra, abans del començament del primer conte, hi ha enganxada una etiqueta de Bushmills, Irish Whiskey. Com és això? 'Em vaig llegir el llibre mentre m'acabava l'ampolla.'Curiós. Abans d'anar-se'n, el noi, uruguaià, li regala el compacte Alla Parlova. Symphony N. 5. Elegy for Piano and String Orchestra. Tchaikovsky Symphony Orchestra of Moscow Radio. Vladimir Ziva. Escena quarta: Especialització d'espais L'Ateneu Barcelonès ha inaugurat una nova modalitat de signatures: per a escriptors al·lèrgics a les masses i al carrer sorollós, per a poetes i per a assagistes. Jordi Coca i Jaume Benavente n'han estat els promotors. Després la iniciativa s'ha estès a més autors: Edgar Cantero, Vicenç Llorca, Isabel-Clara Simó, Joan Rendé i Josep M. Terricabras. Pere Ballart, Jordi Julià, Joan Mañas. Aquests tres últims n'estan molt satisfets: 'N'hem signats més que no ens pensàvem. De fet, n'he signat més enguany que no l'any passat', explica Julià. I Ballart: 'És un entorn molt tranquil i molt més agradable.' I Mañas tanca: 'És com un refugi.' Escena cinquena: Un llibre per a un nonat i un altre per a un difunt Josep M. Espinàs deu ser l'autor més veterà de la diada: fa cinquanta-quatre anys seguits que signa per Sant Jordi i sempre amb un llibre nou. N'explica una darrera una altra. Totes les anècdotes són d'enguany. Primera: 'A la FNAC de l'Illa m'ha tocat d'estar molt a prop d'un d'aquests coneguts, que jo no conec, però que congreguen molta gent jove. Amb això que sento una noia que diu: 'Mira, veus aquell d'allà, amb la pipa? Aquest sí que és un escriptor de debò. Ha escrit molts llibres.' I l'altra: 'I com se diu?'I la primera: 'Ah!, no ho sé.' Segona: 'He dedicat un llibre a un nen que encara no ha nascut, però ja li comencen a fer la biblioteca.' Tercera: 'Un lector per demostrar la seva condició de lector fidel m'ha portat un llibre que vaig publicar l'any 1960 perquè l'hi signés.' Quarta: 'Una senyora em diu: 'Al Joan'. I jo: 'I què fa en Joan?' I ella: 'Fa tres mesos que és mort.' Escena sisena: la mirada perplexa El Grup62 convida els seus setanta autors a dinar a la terrassa de l'hotel Comtes de Barcelona. L'any passat van estrenar la convidada a l'hotel Ritz. Joan Miquel Oliver està pansit: 'He signat moltíssim i ara ja n'estic tip. M'ha passat una cosa ben curiosa: en dos espais diferents he compartit taula amb Jesús Monterín, professor del meu professor de lògica de la UIB. Ell no em recordava. Li he fet memòria. El vaig conèixer una vegada que feia una conferència en què volia demostrar que no es podia demostrar que existissin extraterrestres.' En Manuel Baixauli, autor de 'L'home manuscrit', el més premiat d'enguany, no ha tingut tanta sort amb els seus companys de taula: 'M'ha tocat de signar entre en Jorge Bucay i en Jorge Lorenzo, el motorista. No hi havia color. Però estic content perquè aquest és el meu primer Sant Jordi. Que hi hagi una festa del llibre m'impressiona. Si fos una festa del llibre literari, ja seria el súmmum.' Najat El Hachmi arriba a la terrassa de l'hotel. No ha parat de signar ni d'atendre els mitjans de comunicació. Està animada. La pregunta és: Es troba perplexa per tot plegat o té una mirada perplexa sobre la diada? Resposta: 'La mirada perplexa, no me la trauré mai de sobre. És allò que t'impulsa a escriure.' Montserrat Serra