BELLESA, BÀLSAM?

“Camisa de foc” m’ha sorprès i agradat molt. És una obra força original, del més sorprenent en llengua catalana que he llegit últimament. Anna Carreras ens descriu, en deu capítols, el viatge a la recerca d’un ideal per part de la dona-d’ombra-cansada, la protagonista del llibre, un ideal que en aquest cas es tracta de l’amor, de la persona perfecte que veurem encarnat en la figura d’en George G.
Es la típica recerca d’allò que no tenim, d’allò que hem perdut i no podem tornar a tenir,i que, en molts casos, busquem, inútilment, en d’altres persones. Aquest serà el motiu que mourà a la dona –d’ombra-cansada, a cercar aquest ideal, a traves de la hipocondria, la paranoia, l’angoixa, l’anorèxia, l’esquizofrènia, l’autisme, l’obsessió, la bipolaritat, l’amnèsia i el malalt permanent, sense èxit a la recerca de la persona ideal.

Un viatge que l’autora acompanya i esquitxa, per un canto de les seves referències literàries, que per altre banda, m’han semblat exquisides, Cesare Pavese, Oliver Sacks, Ortega i Gasset, Fernando Pessoa, Honoré de Balazac, Biel Mesquida i un llarg etcètera i per l'altre canto de les matemàtiques i la psiquiatria. I és aquesta samfaina d’elements, quallats amb una prosa molt acurada i poètica (en certs moments em recorda a la prosa d’en Biel Mesquida), el que fa d’aquest llibre una obra tant interessant.

En definitiva una obra que ens parla del sentiment desfermat i desmesurat, la malaltia, amor, glòria, raó, voluntat, desig, lloança, pensament, serveis, honor, bellesa, vergonya, desdeny, dolços esguards i cortesia:

“L’existència humana era “una llarga preparació per una cosa que mai no passa””

“No ho entenc. No tinc problemes familiars ni sexuals. La feina em va més que bé, no paro quiet ni un sol moment. Tinc tot el que necessito. No em fa mal res i, malgrat tot, em sento absolutament superat i molt trist. Encara que potser tant és, perquè jo sóc així, nerviós, preocupadís, però m’angoixo i no sé on puc trobar la pau
interior”

“Deixem-nos de laboratoris: som humanistes. Una vida que no pot convertir-se en carn de poema
perquè és carn i no poema, i una altra vida que ve donada com a tal poesia, en estat brut. Una vida que és massa forta, que cal tapar-la amb vidre fosc que no deixa de ser vidre i una altra vida que s’artisitza per injectar-li prou alenades de ficció perquè sembli enriquidora.”

“De vegades et penso i em recordes la imatge del poeta lama de l’art, l’ésser visionari, messiànic, empès per una vocació-sacrifici, el culte a la bellesa, com si la bellesa fos l’únic bàlsam per a la moderna societat que s’ha abocat al progrés indiscriminat, que ha prescrit la mort de Déu i ha potenciat l’aparició de la massa amorfa mancada de punts de referència, sobretot morals, àvida d’aigua de foc.”

“DECREPITUD INEVITABLE”

No vull semblar oportunista, i que aprofito l’estrena de la pel•lícula de la Isabel Coixet, "Elegy", basada en un altre obra de l’escriptor americà, "L’animal moribund", i de la qual ja vaig parlar fa temps en aquest blog, però les coses han coincidit així, je, je, je….
Doncs bé, aquesta novel•la no s’aparta de la temàtica que he trobat en les altres obres de Roth, "Elegia" o "L'animal moribund", i segueix amb les mateixes qüestions existencials: la vellesa, la vida que s’escapa, la malaltia, el retorn al lloc on hem estat absents durant molt temps, al retrobament de antigues coneixences desprès d’aquesta absència, la pèrdua de persones estimades degut al pas del temps, la decrepitud i envelliment del cos humà i el desig i el sexe com a única formula alliberadora, però que en aquest cas no assoleix i davant d’aquesta realitat només queda la rendició d’en Zuckerman, alter ego d’en Roth.
Tots aquest element clàssics en l’obra d’en Roth configuren la base del plat, i que desprès combina amb la critica política, clarament marcat per les eleccions del 2004 i la segona victòria de Bush i la critica social.
Son d’aquells llibres que anomeno lents de llegir, un llibre amb no te gaire acció, però que et van atrapant poc a poc, gracies a la seva facilitat de lectura. Un llibre senzill, directe i fàcil però al mateix temps un llibre dur, amarg i amb regust a derrota. La derrota que a tots ens arribarà:
“Al camp no hi havia res que em posés l’esperança a prova. Estava en paus amb l’esperança. Quan vaig arribar a Nova York, però, Nova York va fer en poques hores el que fa en qualsevol persona: despertar expectatives. L’esperança es desborda.”
“No, de debò. Penseu de veritat en l’any 4000. Imagineu-vos-ho. No hi ha pressa.” Després d’una estona de silenci respectuós, vaig dir-los a mitja veu: “Als setanta anys de sent això.” I em vaig tornar a asseure."“Però ¿no és prou terrible la quota de dolor que correspon a cadascú sense amplificacions fictícies, sense donar a les coses una passió que en la vida real és efímera i a vegades ni tan sols es percep? Segons per a qui, no. Per a unes quantes persones, molt poques, aquesta amplificació, que sorgeix
indecisa del no-res, constitueix l’única certesa, i tot allò imaginat i no viscut que posen sobre paper és la vida que acaba cobrant més significat.”
“Declararia il•legals els grups de lectura i les tertúlies sobre llibres a Internet, i faria fer inspeccions a les llibreries per vetllar que cap dependent parlés mai amb cap client sobre un llibre i els clients no gosessin parlar entre ells. Deixaria els lectors tranquils amb els llibres, perquè en fessin el que bonament els semblés. Faria això durant tants segles com calgués per desintoxicar la societat de tot aquest despropòsit malsà.”

“ACROLLEM-NOS” .No ha estat un fet calculat, simplement ha coincidit en el temps i l’espai, que jo acabes aquest “Acrollam” (Mallorca), l’últim llibre d’en Biel Mesquida, es fes la presentació a la llibreria La Central del Rabal, a la qual vaig tenir el gust de assistir, i aquesta setmana sigui Sant Jordi, de totes formes, us podeu prendre, perfectament, aquesta entrada en el Blog, com la meva recomanació literària per aquest vint-i-tres d’abril de dos mil vuit.
En Biel, un cop més, no decep ni deixa de sorprendre amb cada una de les seves obres, en aquest cas, una obra plena de personatges secundaris, amb els seus noms i llinatge, que omplen els noranta-nou contes breus, cap supera les tres pàgines, noranta-nou píndoles que destil•len concentrat de fracàs, sofriment, dolor, malaltia, il•lusions, alegries, rutines, en resum noranta-nou cops de puny de pura vida amb tots els seus defectes, amb alguna virtut. Sentit i sentiment sense maquillatge, sense retocar, tal com raja, tal i com a la majoria de gent vol ignorar i no li agrada veure.
Aquets escriptor, te la capacitat de els grans pintors, de d’escriure amb quatre ratlles tot un món, sense la necessitat de gastar mes tinta, més paper, de esporgar tot el que es accessori i fa nosa, per dir les coses amb ven poques paraules, però són mots ben triats i calculats, recordeu-vos de llegir-lo en veu alta, de rellegir-lo en veu alta, les dues coses en els que insisteix molt el seu autor llegir en veu alta i la relectura.
Ja vaig manifestar en un entrada anterior del blog, parlant sobre la seva anterior novel•la “Els detalls del món”, la meva més absoluta fidelitat a aquest escriptor nascut a Castellò de la Plana, que escriu en mallorquí (paraules de Baltasar Porcel a la presentació), i que aconsegueix allò tant difícil de combinar perfectament la forma i el fons, una forma amb la que construeix un fonament poètic, com m’agradaria poder parlar con escriu, amb el seu vocabulari amb les seves construccions gramaticals, que li serveix per bastir un fons que ens mostra tot un tapis de la societat actual.
“L’aeroport de son Sant Joan aquest diumenge, 17 de juny de 2007, és un ventre càlid en què milers de persones de tota casta d’adeenes, històries i nacionalitats, viuen dins un brogit que et recorda amb delícia la remor dels òrgans de ta mare en aquella època , quan nedaves dins el líquid amniòtic.”
“Eren allà. Dins l’amagatall més fosc de can Diür, el casal dels meus avantpassats a l’ombra de la Seu. Estava segura que en Felip no aniria mai per aquelles tresques. Eren allà. Els veig com si fos ara, el sabater anarquista, Pere Sansó, negrelló i menut,...”
“Anaves, Bernat Trobat, amb els teus desset anys dins els calçons negres g-star-row i amb camiseta vermella de buble, per aquella drecera il•legal, feta per la gent que hi passava, cap a l’autopista d’Inca.”
“No t’ho havia dit mai: m’agrada posar un boomerang dins les meves frases perquè cobrin força. També guanyaran ritme. Contar és llançar. I per tibar la trajectòria cal inventar una llengua: paraules d’aquarel•la que es corren i es difuminen, no escriure com parles, no escriure com llegeixes, anar cap endavant.”

"ESSERS IRRACIONALS"

Em permetreu que en aquest cas em passi de la literatura a l’assaig, més enllà del valor literari de l’ obra, i ja us aviso que normalment tinc aversió a aquest tipus de “best-sellers” del coneixement, però m’ha semblat interessant compartir-ne les idees que se de la seva lectura s’extreuen i que ens poden ser útils a tots, si més no, com a exercici de reflexió.

Aquest assaig “Les trampes del desig”, escrit pel professor de psicologia del consum Dan Ariely, ens parla del desig i la irracionalitat de la presa de decisions de l’home a causa d’aquet, irracionalitat que afecta tan les decisions trivials com les cabdals de les nostres vides, i com motivacions ocultes i interiors ens afecten en la presa de decisions de forma inconscient.
En aquest sentit veurem com l’autor del llibre, posa en practica tota una sèrie de proves i experiments, alguns de força interessant i divertits, alguns altres més avorrits, per demostrar aquesta teoria.
I el que més m’ha cridat l’atenció del llibre, que segurament no es tracta de una idea nova, es la conclusió o efectes que n’extreu, de la irracionalitat de les nostres decisions, i es que Dan Ariely, ens planteja la superació de l’economia de tradicional, la teoria del mercat lliure, oferta contra demanda, on totes les decisions, es pressuposen, son preses de forma racional per les persones i ens planteja com alternativa l’economia de la conducta, ja que el primer sistema no te sentit, tant i en quan l’home no pren les decisions de forma racional i es deixa endur, en molt casos, pel desig, i per tant, cal cercar mecanismes que tinguin cura d'aquests efectes distorsionadors.
I es que ja ho deien els savis grecs, que el desig pot moure al marge de qualsevol raonament: “Sempre estem mirant les coses que ens envolten en
relació amb altres. No hi podem fer res.”

“Si, un mercat lliure basat en l’oferta, la demanda i sense cap fricció entre elles, seria l’ideal si fóssim
veritablement racionals. Però com que no som racionals, sinó irracionals, les polítiques haurien de tenir en compte aquest factor tan important.”

“La gent que ens manen volen que pensem en la eina mentre conduïm cap a casa i mentre som a la dutxa. Ens han donat portàtils i mòbils per compensar el buit entre el lloc de treball i la casa.”

“La nostra aversió a la pèrdua és una emoció forta, i, com explicaré més endavant, és la causa que de vegades prenguem decisions equivocades.”

“EL JOC DEL DESIG”
Un altre petit gran llibre aquest “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”, sempre està bé fer un sorbet literari i més si és d’aquesta qualitat, de fet, hom no en pot esperar menys quan el seu autor n’és el grandiós Stefan Zweig.
Desprès de llegir “El snobismo de las golondrinas” em van entrar ganes de llegir un Zweig, això no es estrany, ja que per Mauricio Wiesenthal, aquest es un dels seus autors de referència, i d’alguna manera en la lectura de les obres del barceloní , se’ns evoca, trobem ecos, de la manera de fer del autor vienès, de la manera d’entendre el món i dels olors i gustos de la vella Europa que desapareix engolida per la modernitat.
I que podem trobar en aquesta obra de no més de cent pàgines?, doncs ni més ni menys i simplement, que no és poc, el que ens anuncia e seu títol, vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, i aquesta historia utilitzada magistralment com al•legoria de com poden canviar les nostres vides en un moment, com en el joc de la ruleta, si ens deixem endur pels sentiment, sobre les normes socials i com aquestes ens aferren les arrels i no ens deixen créixer com a individus transformant-nos en bonsais humans, de com deixar-se endur pels sentiments tampoc no predisposa que el camí que anem a prendre sigui correcte o l'equivocat.

Però clar, en Zweig no només trobarem missatge, sinó que també trobarem estil, i es que aquest és un d’aquells autors que diuen coses i a més saben com dir-les, d’una manera meravellosa, fent fàcil el difícil, amb una prosa senzilla, i recordeu que el qui te capacitat de simplificar la complexitat, denota genialitat.

Un petit llibre de les grans passions i els seus efectes que ens atraparà d’una forma absoluta:
“Ella té el deure de protegir despietadament els costums establerts i les convencions generals: això l’obliga a jutjar, i no disculpar. Però jo, com a individu, no veig per què haig d’adoptar el paper de jutge: m’estimo més ser defensor. Personalment, em causa més satisfacció comprendre els homes que jutjar-los”
“Com més insensible em sentia, més intens era en mi el desig de ser allà on la vida s’agita amb més gran intensitat. Per a qui se sent deslligat de tot, l’apassionada inquietud dels altres no li deixa de ser un estímul per al sistema nerviós, com el teatre o la música.”
“En aquelles deu hores havia après més de la realitat que en quaranta anys de vida burgesa.”
“El temps, tanmateix, té una força profunda i la vellesa un poder singular per treure intensitat als sentiments. Veiem com la mort s’acosta, la seva ombra negra s’estén sobre el camí, i les coses semblen llavors menys estridents, no penetren tan profundament en els nostres sentits i perden molt la seva perillosa virulència.”

“CAFÈ PER A TOTS” .Obra coral la d’aquest americà de nom Joshua Ferris, novel•la escollida entres les millors del 2007 pel New York Times. Jo vaig arribar a ella, desprès de llegir-ne la ressenya al suplement d’economia que surt tots els diumenges al El País, es veu donada la seva temàtica es també una lectura recomanada en el mon del management i les finances més enllà del seu valor literari.

En teoria i si llegiu les típiques frases de recomanació que apareixen a la portada, us pensareu que esteu davant una novel•la d’humor, on l’acció es localitza a les oficines d’una empresa de marketing de la ciutat de Chicago (es d’agrair que tot no passi a New York, però això es simplement una opinió personal), i coincideixo totalment amb l’opinió del company blocaire del Lector sin prisas, que llunys de ser una novel•la humorística està mes a prop del drama de costums i existencial. És indubtable que hi ha situacions que volen i poden fer gracia, però no estic segur que sigui la finalitat última del seu autor, i en tot cas sembla més un recurs d’aquest per fer més tolerables les situacions que ens descriu.
Tampoc estic segur que sigui una critica desaforada al món laboral i les relacions entre els companys de feina, encara que l’acció estigui localitzada en aquest entorn i l’acció basada en aquestes relacions. I es que si us atureu a pensar les hores que passem a la feina i els espais i moments que compartim amb els companys, ens adonarem que és la nostra primera inversió de temps i recordeu que aquest, el temps, és el nostre bé més escàs, ja que no espot estalviar per al futur ni comprar quan ens en falti, trist, no?
Crec que el llibre, en aquest temps on importa més en el que treballem que el que ens agrada fer o les nostres inquietuds, ens parla de la vacuïtat de les nostres existències, de com fem per bastir aquest buit i de com aquesta bastida que ens pensem es segura i resistent trontolla i es ve a baix amb tota facilitat i no es capaç de suportar els reversos de la vida, i com tot això es afecta i es reflexa en tot allò que fem, i en aquest cas a la feina, com a principal espai de relació personal.
Així doncs no us penseu trobar la versió literària del Camera Café, si que trobareu el típic conjunt de companys de feina, amb les seves xafarderies, aventures sentimentals clandestines, bromes pesades i les pauses per al cafè, però aquí s’acaben les similituds i com ja he dit, sota aquest tel suposadament humorístic trobareu mala llet, cinisme, ironia i amargor, la via mateixa, una reflexió del valor que donem a la feina i si el preu que en paguem: “Lentamente nos fuimos integrando, lentamente empezamos a comprender las nuevas realidades políticas. Quién discutía y por qué, quíen era grosero, arrogante, estúpido, eficaz, farsante, simpático, traïdor o más bueno que el pan..., todo empezaba a perfilarse.”
“¿Y quién trabando las mismas horas que nosotros, tenía tiempo para leer libros? Tuvimos que obligarnos a dejar las especulaciones y prestar atención mientras él terminaba de darnos las gracias por nuestra asistencia y abría eol libro para leer en voz alta.”
“Lo divertido del trabajo era lo tolerable que resultaba. La tarea más aburrida era perfectamente tolerable. Soponía retos, distracción en casos de urgencia y satisfacción al acabar una tarea. En un momento determinado todo esto contribuía a que el trabajo fuese incluso completa y armoniosamente tolerable”

“MÉS REBEL.LIA”
Sembla ser que he tornat a ensopegar amb un altre autor dels anomenats de culte, que no arrasa entre el públic però te molt bona acollida entre la crítica, i es que ara no recordo on vaig llegir el comentari d’aquest llibre i també que no en coneixia el seu autor, en Jesús del Campo, el que si recordo es que em va quedar gravat el títol, “Historia del mundo para rebeldes y sonámbulos”.
És un llibre curt, de narracions imaginaries que barregen els personatges històrics amb les situacions, podríem anomenar-les, surrealistes, on l’autor utilitza un humor irreverent, un humor utilitzat com en tants altres autors, com a defensa, com antídot enfront l’horror de la realitat, un llibre que sembla innocent però que està ple d’una crítica subtil a la societat que ens envolta i es aquesta ironia entre línees el que m’ha atret mes d’aquest llibre.

M’ha agradat molt un breu comentari d’aquest llibre que he llegit per Internet, que el definia com la cara B de l’historia de l’ humanitat, em sembla que aquesta breu frase el descriu perfectament.

Per altra banda no totes les narracions son excel•lents, son relats que ofereixen un interès irregular, malgrat això, es un llibre que enganxa, y especialment té, alguns moments molt bons, com per exemple: “Spain’s pain”, “Fuga de cerebros” i “Vía satélite”:

“La llamaré España, proclamó el jefe indio, porque es ciertamente una tierra curiosa; todo el mundo
le gusta hacer aspavientos delante de las camaras de television y nadie habla inglés.”

“pero lo que importa es que mencionar un nombre es ver la vida de quien lo ocupa, verdad que si.”

“Bueno, bueno, tampoco hay que dramatizar con eso, dijo la concubina del emperador; si fuéramos a deprimirnos por las ignorancias del presidente norteamericano acabaríamos todos asaltando farmacias.”

“Suena como si la lectura fuera un riesgo en estos tiempos infaustos en los que la gente se pasa tardes enteras embobada delante de la tele, viendo a brujas de diseño pontificar sobre bodas, cuernos y divorcios ante micrófonos untados en ácido sulfúrico;”

"VISCA L’ESNOBISME"

Us aviso que no sóc imparcial amb la prosa i el personatge de Mauricio Wiesenthal, amb la lectura del seu anterior “Libro de réquiems” em va deixar hipnotitzat, narcotitzat i desitjos de més, per sort, ens ha regalat aquest “El esnobismo de las golondrinas”, que no podem considerar com una segona part de “Libro de requiems”, però si una ampliació del que ens explicava en el primer, utilitzant la mateixaformula ens ofereix més, cosa que li agrairé eternament.

Es un llibre monumental però no només per les seves més de mil pagines y els cinquanta anys durant els quals ha estat escrit, sinó per l’erudició sense límits que traspua, un llibre de pes però no pesat gracies a una prosa captivadora i poètica, que t’atrapa en la seva musicalitat i capacitat d’evocació.

“El esnobismo de las golondrinas” podria semblar una guia de monuments y de catedrals, però no ho és, un llibre on el protagonista principal és el viatge però que no cau en el llibre de viatges, un llibre que parla de cafès, mercats, tertúlies i fonts, artesans i artistes, barretaires i carreres de cavalls, maletes i hotels, melons i savis, princeses i costureres, illes i antigues ciutats.

En definitiva un llibre a la recerca de la bellesa, de la bellesa del detalls, un llibre d’homenatges i memòria, memòria entesa com a única via de resistència enfront la mort, un llibre, que com ja he dit parla de viatges, però el viatge entès con a ritus iniciàtic.

Mauricio Wiesenthal es un nostàlgic i defensor de la vella Europa, i no perd ocasió de demostrar-ho, de la vella Europa de les tradicions en contraposició a l’Europa revolucionaria del 68. De l’Europa que es fonamenta en Diògenes i Jesús, i tots els personatges i llocs que va desgranant al llarg del llibre.

En definitiva “El esnobismo de las golondrinas” es un llibre on trobareu com a companys de vitage el Danubi, Zweig, Goethe, Kafka, Viena, Strauss, Mahler, l’Hotel Sacher, Sara Melbourne, oporto i jerez, el tresor de Topkapi, el Queen Elisabeth, John Keats, Oscar Wilde, Via del Orso, l’Orient Expess, Coco Chanel, Cannes, Winbledon, el Lido i un llarg etcètera, es pot demanar alguna cosa més?

Deixeu-vos en dur, encara que sigui per aquesta vegada per l’esnobisme, el bon gust, la bellesa i la sensibilitat, per l’esnobisme ben entès, i un cop en tasteu la barreja, no en podreu prescindir . Només teniu una manera se saber si el que dic es cer o no, i és llegint-lo:
"Me gustaría que mis lectores encontrasen aquí algunos sitios que no están en la geografía de los turistas, sino en las cartas secretas de la poesía. Mis golondrinas me llevan muchas veces al pasado, pero es el único sitio que no ha sido profanado por ciertas modas estúpidas y donde todavía se puede vivir distinto."

"Los mejores viajes, como los grandes amores, no pueden contarse. Lo que es exciting cuando se hace no es siempre interesante cuando se cuenta"

"Yo opino, por el contrario, que quien no conozca el amor de un segundo, apasionado, entregado, mágico y arrebatador como una fuerza suprema, no conoce el amor eterno."

"La poesía, la melancolía del destino, los libros, los adioses -el recuerdo de lo que fue- y la pasión de enamorarme de todo me estaba devorando, pero yo no quería morir como Rilke de un pinchazo de rosa, sino vivir la vida y sentirla en mis labios como una gota espesa de miel."

“LITERATURA EN MAJÚSCULES”
.Ja ho podeu veure, vaig d’un cantó a l’altre de l’espectre mediàtic, sense més criteri que la tria atzarosa, si amb “Firmin” em vaig decidir per un llibre amb èxit entre el lectors i ressò als mitjans de comunicació, amb la tria d’"alfaBet",decideixo anar a l’altre punta, escollir un d’aquells llibres que podem anomenar o classificar en la categoria dels oblidats, dels injustament oblidats i en conseqüència ens trobem davant una obra minoritària i de les que podríem anomenar de culte.
Feu la prova de posar “Firmin” al Google, només cerques amb català, i desprès fer el mateix amb “alfaBet” o Josep Palàcios i veureu les diferencies, i es que ja se sap, el que no apareix al Google es que no existeix, no?. És la primera entrada on no he pogut trobar ni la portada del llibre ni una fotografia del seu autor a l’hora de redactar l’entrada al blog.
No se si en el moment de la seva publicació (1989) el llibre va tenir més o menys rellevància, més enllà del usual i reduït cercle de lectors, que tenen la virtut i saben descobrir aquest tipus de llibres, jo el vaig descobrir al 2007, arran d’una critica que va apareixia a “Exit”, el suplement de cultura del Periódico, que surt cada dijous, i on parlant d’una altre obra feia referència a aquest llibre com a obra de culte.
Va ser aquesta referència, i el fet de classificar-la culte el que va atreure l’atenció, un cop llegida si que puc definir-la així, es tracta de un llibre críptic, format per narracions curtes, entre dues i quatre planes, tantes com lletres te l’alfabet i tres més agrupades sota el nom d’esvaïments i que tanca el llibre. Donada la complexitat d’aquestes narracions, es d’agrair que a les planes finals l’autor a forma de guia de lectura ens explica quines intencions el van moure a l’hora d’escriure-les, cosa que en facilita la comprensió.
Es un llibre picat a escarpa y martell en la roca dura de la llengua, on el llenguatge es dut a la forja per treballar-lo al màxim, un llibre de difícil lectura, que requereix de tota l’atenció del lector, no es una lectura dirigida a l’esbarjo, tot al contrari es una lectura de concentració i reflexió on se’ns reclama el cinc sentits per afrontar-la.
La relectura d’un llibre, millor si és en el temps, es sempre un exercici recomanable, per poder descobrir aquelles propietats que en un primer moment ens havíem passat per alt o que en aquell moment, i fruit de la nostra experiència, no érem capaços d’advertir. Però en aquest cas i donades les seves característiques, aquest es un fet, al menys en el meu cas, que es torna indefugible.És un llibre que reclama la relectura per copsar-ne tots el matisos i detalls del seu tapís. Un altre dia tornaré sobre el fet de la relectura, si partim del fet que el temps es limitat i els llibre en son d’il•limitats, hem de triar entre la quantitat (no relectura) o la qualitat (relectura), en el meu cas he triat per el primer.
En definitiva, un altre llibre que em de mantenir en la memòria, que cal no oblidem, que cal que recuperem, que cal que descobrim:
“Els meus súbdits, que no haurien pogut oblidar-se de mi encara que haguessen volgut, els administrava amb la tirania de la bondat.”

“Jo no conec els mecanismes del cor humà. Sé que bat, però no sé què el fa batre, quin sentit, més enllà de l’atzar, determina les seues afeccions; en el meu, no hi he sabut mai llegir, per a estendre’n la relació, sinó un fred glacial. La meua experiència de la vida ha estat ben limitada, no m’han interessat mai el meus semblants. Entre els altres i jo, no s’ha establert mai cap lligam entranyable, ni tan sols com a confirmació de la solidaritat biològica. No he estat un revoltat, sinó un indiferent.”

“Havies comprès que el naixement de la llibertat s’originava, paradoxalment, en el fet que no hi hagués respostes per a determinades preguntes.”

“- tot i que, us ho advertesc, la candidesa, malgrat les aparences, mai no és ben intencionada, sinó assassina.”

"LECTURA DROGA DURA"
.Ha estat inevitable i no m’he pogut resistir a l’ona “Firmin”, la rata de Boston, massa recomanacions, massa entrades sobre aquest llibre de Sam Savage a tots el blogs (poseu la paraula Firmin a Google i veureu), per poder resistir-se, i es que ja se sap, la carn es feble i sort en tenim d’això.
El millor de tot es que malgrat tot l’enrenou mediàtica, casi al més pur estil “Los pilares de la tierra” i la seva seqüela, l’obre resisteix i no cau com altres en la lleugeresa o la facilitat comercial.
Un altre aspecte que em feia enrere a l’hora d’encetar aquest llibre, era el fet que el protagonista fos un animal, i es que us haig de confessar que no m’agraden ni els llibres, ni les pel•lícules on el protagonista es un animal o animals, tal i com ens diu la mateix Firmin “No m’agraden gens, generalment, els relats d’animals”.
Es un llibre sobre el llibres, la lectura i el fet de llegir, sobre l’eterna pregunta de per que llegim? De per que serveix llegir? i a les que jo responc amb un no se i amb un segurament per a res, com si la resta de coses d’aquesta vida tinguessin cap sentit.
L’opció de ser lector i la postura personal que això suposa davant la vida, si aquesta lectura no es merament un acte lúdic i d’esbarjo, va més enllà de la lectura i el lector busca en els llibre les respostes, eixamplar el moment vivint altres vides, prenent altres punts de vista en definitiva a la recerca d’un simple motiu per viure.
Cal reconèixer que llegir dista lluny de ser un fet heroic o útil a la societat, els lectors no solucionem res, no fem res útil, pel fet mateix de llegir, inclús com en el cas de Firmin quan més llegeix mes humà i infeliç es torna, però si que pot servir per crear esperits crítics, lliures, responsables.
Llegir ens aixeca el telo i ens mostra la realitat més merdosa, i tot i així, quan ja no ens queda esperança ni punt de recolzament ens decidim per la vida, la bellesa, el plaer, la conversa, la responsabilitat, l’amor, l’amistat i l’assossec sense esperar res a canvi:
“Mentrestant, el món exterior a la llibreria s’anava convertint en un lloc en què cada cop em venia menys de gust participar.” “L’amor no correspost és dolent; però el que veritablement et pot enfonsar és l’amor impossible de correspondre.”
“I, en despertar-se, tornava a ser el mateix de sempre. Per dir-ho en termes psicològics, les borratxeres són molt més útils del que la
gent es pensa”
“Sempre em penso que tot durarà per sempre, però res no dura per sempre. De fet, res no existeix més enllà d’un instant, excepte les coses que retenim en la memòria.”

"A LA RECERCA DE DIRECCIÓ"
.Vaig arribar a “El principi Satànic”, atret, i ho haig de confessar, per una certa aureola i promesa d’obra amb contingut eròtic. I de fet, un cop llegida, es innegable que té, ofereix aquest contingut (quina mania tenim de classificar les coses, no?) però ni de bon tros m’ha semblat el seu tema principal ni la seva única gràcia.

Si aquesta etiqueta us pot tirar enrere a l’hora de triar aquesta novel•la, que no sigui aquest el motiu, ja que en aquesta obra podreu trobar moltes mes coses que erotisme gratuït.

El seu autor, en Hèctor Bofill, ens fa reflexionar sobre la decadència del món, de la sexualitat com a reflex d’aquesta descomposició, de com les persones busquem una direcció en aquesta vida, una recerca sense garantia d’èxit i de la recuperació de valors com a remei contra aquesta descomposició. Tot això, això si, amanit amb dosis d’erotisme i libido.

És un llibre de ràpida lectura, amb un llenguatge i escriptura accessibles, entretingut sense renunciar a una certa solemnitat de la literatura d’idees.

L’obra esta composada per cinc relats que en principi podrien ser independents per on els quatre primers segueixen un cert fil argumental que permet llegir-los com una mateixa unitat o relat, el cinquè i últim si s’escapa ja d’aquest línia i es més una descripció onírica que m’ha descol•locat una mica el conjunt.

De totes maneres i malgrat aquest últim relat (que tampoc puc dir que m’hagi desagradat) “El principi satànic” es un bon llibre que us recomano:

“Com pot ser que els mateixos humans que ens despullem i copulem, ens dediquem a reflexionar sobre l’acte administratiu?”

“Els budistes tenien raó, pensava Roger, quan afirmaven que el desig sempre genera més desig. Per això calia, segons ells, arribar a l’estat de màxima desafecció, a l’equilibri en el qual no ets esclau de cap necessitat”

“I així anem, continuava pensant Roger, accelerats d’una banda a l’altra, acumulant experiències cada cop més intenses, neguitejats per abastar més, més riquesa, més sexe, més colesterol, més poder, més matèria que ens amagui l’immens buit que penja dels nostres peus.”

“La puta moral. La puta moral redueix els desitjos grandiosos d’un lleó al caràcter d’una formiga. "